Arxius

Introducció
Gaudí, arquitecte genial i cristià conseqüent

El Papa Benet XVI, en l’homilia en la Missa de Dedicació de la Basílica de la Sagrada Família i consagració del seu altar, el dia 7 de novembre de 2010, tot contemplant el temple recordava Antoni Gaudí que va ser “ànima i artífex d’aquest projecte”, qualificant-lo “d’arquitecte genial i cristià conseqüent.” Aquestes paraules han inspirat el tema de portada d’aquest número de Temes d’avui en la commemoració del centenari del seu traspàs. El qui és avui és Venerable Antoni Gaudí - com afegia aquest Papa- va il·luminar “amb la torxa de la fe cremant fins al terme de la seva vida, viscuda en dignitat i austeritat absoluta.” Per descomptat, en Gaudí és també un reconegut arquitecte genial.

La varietat d’articles presentats en aquest número poden ajudar a aprofundir en la vida i obra de Gaudí. Per començar, Josep Maria Tarragona, biògraf d’aquest gran arquitecte, reflexiona sobre les arrels i camins per on va transitar, mentre que el teòleg i biblista, Armand Puig, revisa les virtuts cristianes d’Antoni Gaudí. Judith Urbano, doctora en història de l’art i professora de la UIC, situa Gaudí parlant de l’art i de l’arquitectura en temps de Gaudí.

L’arquitecte i doctor en teologia Gabriel Córdoba explica com la proposta original de la façana de la Passió, projectada el 1911 quan Gaudí es trobava malalt a Puigcerdà, reflecteix la seva meditació continuada de la Passió del Senyor. Explica que aquesta proposta fa especialment palesa la relació entre l’arquitectura i la vivència religiosa personal de Gaudí. De la façana de la Passió des de Gaudí a la seva forma actual ens en parla l’historiador Lluís Fabregat.

Un altre aspecte de Gaudí es el compromís social en la seva preocupació pels treballadors i en el disseny de la Colònia Güell, com explica l’historiador i museòleg, Jordi Figuerola, de l’Institut de Recerca Gaudí. Ben interessant és també la nota d’en Carlos Salas, doctor en Arquitectura i professor a la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid i especialista en sostenibilitat-biomimètica i metodologia gaudiniana, que presenta Gaudí com a pioner de la sostenibilitat per amor a la creació.

Des d’una altra vessant, Mn. Josep M. Turull, rector de la Sagrada Família explica l’actual projecció pastoral de la Sagrada Família i sor Maria Teresa de los Ángeles, monja de clausura, explica com Gaudí també és inspirador des de la vida contemplativa en un monestir. José Manuel Almuzara, arquitecte, expert gaudinià i president de l’associació que des de 1992 promou la beatificació d’Antoni Gaudí recull diversos testimonis que van arribar en aquest procés.

Finalment, Yih-Teen Lee, professor de lideratge a IESE Business School aprofundeix en la visió pregona
de Gaudí i explica quines lliçons de lideratge se’n poden aprendre en el desenvolupament de la seva obra magna, la Sagrada Família.

José Manuel Almuzara i Domènec Melé
Coordinadors d’aquest monogràfic

Fa deu anys, a Temes d’avui (n. 53-54, número doble), ens preguntàvem sobre el llegat del Concili Vaticà II, sens dubte, l’esdeveniment eclesial més important del segle XX. En aquella ocasió demanàvem als autors, reconeguts coneixedors dels temes respectius, que reflexionessin sobre tres aspectes: les aportacions més significatives, l’aplicació que s’havia fet en aquells 50 anys i quines coses hi ha pendents d’incorporar a la vida de l’Església. En aquest número tornem a parlar sobre aquest gran Concili quan fa 60 anys de la seva clausura,  aquest cop per revisar alguns dels seus documents més emblemàtics des de la perspectiva actual. El papa Francesc va comentar alguna vegada que qualsevol Concili triga un segle a ser assumit per l’Església. És a dir, que estem en ple procés de recepció de les llums inspirades per l’Esperit Sant als Pares conciliars, que els va portar a confeccionar uns documents que, com veurem, no han perdut actualitat, i resulten molt apropiats per marcar les línies que cal seguir en la comprensió de l’Església com a llum del món i en la manera de dur a terme la seva missió salvadora. És evident que queden tasques pendents. A més, l’Església perd força sobretot en el primer món, on és relegada per les lleis i els interessos dels poderosos i de l’opinió pública. El Papa elegit recentment, Lleó XIV, ha començat el pontificat seguint les grans línies mestres del seu predecessor, i ja s’ha referit al component evangelitzador amb què vol dinamitzar l’agenda papal dels
propers mesos.

Tot això fa que sigui urgent una reflexió profunda i serena de les riqueses contingudes en aquests documents conciliars i en els seus desenvolupaments posteriors per la Seu Apostòlica i les Esglésies particulars. És evident que hem avançat en alguns camps, però queden moltes coses per fer. Quines són? En quin ordre? Què movia els pares conciliars a proposar mirades àmplies i atrevides i per què s’han paralitzat o no han arribat a la fi? Seguim escoltant l’Esperit Sant? Tothom? És a dir, amb aquest component sinodal de donar veu als que no la tenien abans.

Els articles que proporciona el tema de portada d’aquest número poden ajudar a reflexionar per respondrea aquestes qüestions. S’i nicien amb l’ecumenisme (Mons. Ramon Conesa), segueix l’Església Poble de Déu (Philip Goyret), la revelació divina (Bernardo Estrada), la reforma litúrgica (Juan José Silvestre), l’Església al món (Joan Costa), el dret a l’Església segons el Concili (Ferran Puig), els laics (Ramiro Pellitero), i es conclou amb tres notes sobre la llibertat religiosa (Maria del Mar Martín), els sacerdots (Joaquim González-Llanos) i com sant Joan Pau II va desenvolupar el Concili en el
seu pontificat (José Carlos Martín de la Hoz). A la miscel·lània s’inclou una interessant iniciativa, el
projecte WeCare, enfocat a facilitar el desenvolupament d’esperança en malalts terminals (Cristina Monforte-Royo) i, dintre de qüestions actuals, una reflexió sobre com comunicar i afrontar escàndols i comportaments inapropiats en l’àmbit eclesial (Jordi Pujol) i una revisió del llegat del papa Francesc (Juan Vicente Boo).
Dr. Joaquim González-Llanos
Coordinador d’aquest número

El testimoni és la primera via d’evangelització des dels inicis del cristianisme. És l’encontre amb Jesús ressuscitat el punt de partida d’una nova vida que es tradueix en el desig joiós de comunicar la bona notícia de l’evangeli. És Jesús qui envia als seus deixebles a donar testimoni i, per això, la fe cristiana s’obre camí a través d’aquesta via.

Però, avui dia, és necessari que el testimoni tingui algunes característiques específiques? Amb altres paraules, el testimoni dels cristians del segle XXI, si vol tocar els cors dels seus contemporanis, ha de tenir uns trets peculiars? Aquest és el tema de portada.

Mons. David Abadias, des d’una perspectiva històrica defineix el testimoni com “el cor vital de l’evangelització”. En efecte, al llarg de tots els segles, i avui també, els cristians porten el missatge de Crist amb les seves paraules i obres.

L’estudi de Ramiro Pellitero reflexiona des d’una vessant teològica sobre la bellesa i la primacia del testimoni cristià en el nostre món. Si el “contingut” principal del testimoni és l’amor salvífic de Déu manifestat en Jesucrist, avui més que mai és necessari que els cristians mostrin amb les seves vides que aquest amor és real i actual. Ser testimonis de Crist és convertir la pròpia vida en un testimoniatge d’amor, mostrar amb la vivència personal que ser cristià és haver trobat l’amor de Déu en Jesucrist i convertir-se en llevat que transforma el seu entorn.

Ignasi Fuster aporta la dimensió filosòfica i aprofundeix en els fonaments del testimoni com a realitat humana: és l’home qui parla a altres homes, i per això utilitza tots els llenguatges i formes humanes de comunicació. No obstant, és el testimoni vital el que té la prioritat.

Finalment Charo Sádaba aborda el tema del testimoni en l’era digital. El seu estudi analitza el fenomen dels testimonis de fe a les xarxes i ofereix unes claus de comprensió que permeten valorar les seves fortaleses i límits.

Testimoni i joventut són paraules properes. Queda palès en els nombrosos testimonis de joves que avui es multipliquen arreu del món: des dels joves que, impulsats per la fe i la caritat porten, amb la seva ajuda generosa, l’esperança a tants damnificats per diverses catàstrofes com la recent DANA a les terres de Llevant, a d’altres com Carlo Acutis, Piergiorgio Frassati, Joan Roig, Montse Grases, Pedro Ballester o Joaquim Romero. Uns breus apunts biogràfics d’aquests joves, que traspassaren amb fama de santedat, conclouen la part monogràfica posant de relleu com la bellesa i la força del seu encontre amb Jesús segueix inspirant els joves d’avui.

El nostre món té una sensibilitat especial pel que es pot veure, escoltar, tocar; està especialment oberta a la via del testimoni que, sens dubte, orienta i prepara a escoltar l’anunci de l’evangeli. Avui, el testimoni dels fidels laics, que viuen i mostren amb naturalitat i autenticitat la seva fe feta vida en l’àmbit familiar, professional, cultural, polític, etc., adquireix una importància cabdal.

Glòria Heras

Doctora en Teologia

Sant Tomàs d’Aquino és figura capdavantera en la filosofia i en la teologia cristiana. Insigne dominic, va ser nomenat Doctor de l’Església el 1567 pel papa Pius V. Va ser el primer a rebre aquest títol després dels Pares de l’Església. Anomenat també Doctor Angèlic, a més de Doctor Comú i Doctor de la Humanitat, Tomàs d’Aquino ens ha llegat una gran síntesi filosoficoteològica assumint bona part de les grans conquestes del pensament aristotèlic i posantles al servei de la Revelació, conciliant d’una manera admirable fe i raó. En paraules de sant Pau VI, l’Aquinat, “ha passat a la història del pensament cristià com a precursor del nou rumb de la filosofia i de la cultura universal.” (Carta ‘Lumen Eclesiae’ núm. 8).
Entre 2023 i 2025, es commemoren tres aniversaris del Sant: el seu naixement, mort i canonització. Va néixer al Castell de Roccasecca, prop d’Aquino, a la regió italiana del Lancio el 1225 i va morir a l’Abadia de Fossanova, 7 de març de 1274. Prop de cinquanta anys després de la seva mort va ser canonitzat pel Papa Joan XXII el 18 de juliol de 1323, en la catedral d’Avinyó. Davant aquest triple aniversari, el Papa Francesc ha decretat un llarg jubileu que va començar el 28 de gener del 2023 i acabarà el 28 de gener del 2026.

Temes d’avui, vol modestament unir-se a tal co mmemoració considerant l’obra de Sant Tomàs i, sobretot, la seva projecció actual. Enrique Martínez, bon coneixedor de Tomás, ens suggereix a anar-hi, afirmant que era un home que parlava amb Déu i parlava de Déu. Ens convida a aprendre d’ell, també en els nostres dies. Una invitació que inclou llegir, estudiar i meditar els seus escrits, i la seva total dedicació a Déu. Des d’una perspectiva historicodoctrinal Josep Ignasi Saranyana analitza el ressorgiment del tomisme, amb dues escoles interpretatives, des que Lleó XIII, el 1879, publiqués l’encíclica ‘Æterni Patris’ sobre la restauració del tomisme. Aquilino Cayuela s’ocupa dels ensenyaments de sant Tomàs sobre l’amistat social, mostrant-la com una pertinent i oportuna resposta en el present context sociopolític de polarització política i de conflictes internacionals. Es presenten també dos rellevants corrents filosòfics amb arrels en l’Aquinat però amb segell propi. Una és l’antropologia transcendental de Leonardo Polo, presentada per Juan Bernabé. L’altra, de la qual s’ocupa Juan M. Burgos, és el personalisme filosòfic, amb corrents com els representats per Jaques Maritain i Karol Wojtyla. Conclou la part monogràfica amb una nota sobre l’anomenada “Escola tomista de Barcelona” amb la col·laboració d’Abel Miró.

Domènec Melé, Director de Temes d’avui

Per a molts juristes i politòlegs la XIV legislatura de la democràcia espanyola passarà a la posteritat pel seu inici tardà datat el 3 de desembre del 2019 –després d’haver-se celebrat dues eleccions generals en un mateix any– i pel seu abrupte final: el 30 de maig del 2023, quan el president del Govern va dissoldre sorprenentment les Corts Generals, després del fiasco electoral del seu partit en les eleccions municipals i autonòmiques celebrades dos dies abans. Ara bé, tot i concedint la singularitat que ha caracteritzat l’inici i el final d’aquesta legislatura, considero que resulta més rellevant –pensant en la seva repercussió ètica i en la càrrega de profunditat política la inflació legislativa de caràcter ideològic que –emparant-se en una aritmètica parlamentària exigua, encara que favorable per als propis interessos de supervivència política– ha caracteritzat l’acció política del govern de coalició. No costa gaire entendre en els nostres dies per què el Dret no es confon amb les lleis. Només cal aturar-se en la proliferació de lleis ideològiques que han entrat en vigor en la XIV legislatura de la democràcia espanyola per advertir les nombroses disposicions legals que, contravenint el sentit comú, tenen rang de font del Dret. I tot això per més que alguns conspicus representants del Poder Legislatiu defensin la tesi que “en el Dret hi cap tot”.
En el tema de portada d'aquest número incloem veus autoritzades –com les dels professors Vicente Bellver, Aniceto Masferrer, Juan Alfredo Obarrio, Remedio Sánchez Ferriz, Mariano Vivancos i Nicolás Jouve de la Barrreda– que clamen per la recuperació del veritable sentit del Dret, prenent com a eix de l’anàlisi algunes de les lleis que han entrat en vigor entre el 2020 i el 2023, i en les quals, per veure la llum, el Poder Executiu ha prescindit en molts casos de les vies reglamentàries de consulta als òrgans constitucionals previstos a aquest efecte, amb intenció d’agilitzar els tràmits per a la posterior entrada en vigor d’aquests projectes legislatius o proposicions de llei, o bé motivat per la possibilitat d’esquivar alguna garrotada que es pogués rebre d’aquestes instàncies. D’aquests aspectes procedimentals, i sobretot dels substantius, se n’ocupen diversos experts acadèmics i científics, procedents de diferents universitats, que tenen com a leitmotiv la recerca de la veritat en el seu camp d’especialització professional.
Ben clar es desprèn l’avantatge d’un estudi monogràfic interdisciplinari com és el que ocupa aquest número monogràfic, en què es realça un sa diàleg acadèmic entre representants de disciplines com el Dret, l’Ètica i la Política, que tant comparteixen entre si, com és ni més ni menys tot el que fa referència a la defensa i protecció de la dignitat de la persona humana, fonament del quefer legislatiu d’una comunitat política que mereixi aquest nom. No és sobrer reivindicar aquí l’adagi kantià: “Les coses tenen preu; les persones, dignitat”.

Ginés Marco Perles, Coordinador del tema de portada

El context cultural de la vida social, amb les normes i els valors, les creences compartides, els símbols i les pràctiques usals és part de l’existència humana. La cultura proporciona significats i pautes de com portament que influeixen i condicionen la vida de les persones dins una societat. En la formació de les cultures hi poden tenir cabuda diversos plantejaments, creences i i deals; i per desc omptat ta mbé el missatge cristià.
El diàleg entre fe cristiana i cultura en els moments actuals presenta una gran complexitat, però cal afrontar-lo. És una part important del mandat universal d’evangelitzar i una contribució crucial per fer la societat més humana, de manera que la cultura imperant pugui contribuir que moltes persones floreixin a la seva humanitat. El diàleg entre fe i cultura ha existit des del començament del cristianisme, però avui planteja nous reptes. Antany, la fe i la pràctica religiosa eren àmpliament compartides, encara que amb diferents graus d’intensitat. Rituals religiosos com ara baptismes, matrimonis i funerals, així com festivitats i principis morals cristians, estaven entrellaçats amb la cultura. Avui n’estem lluny, tot i que queden vestigis. Hi ha, a més, no poques pressions per eliminar el sentit cristià d’aquestes expressions culturals. Fins i tot passa, amb freqüència, que les creences i pràctiques religioses són percebudes com a contràries o desafiants a la cultura predominant. Aquests nous reptes requereixen conèixer els trets culturals del nostre temps i les grans tendències que el conformen. Inclouen, sobretot, anunciar la fe de manera adequada a la cultura actual, aprofitant-ne els aspectes positius i purificant-ne els negatius.
Requereixen, sobretot, una actitud decidida dels fidels tot prenent consciència de la seva missió en el canvi cultural i assumint accions concretes allà on es forja la cultura. Són, en definitiva, exigències de crítica cultural, voluntat de transformació cultural i disposició per a un diàleg seriós entre fe i cultura.
El debat entre la fe i la cultura actual que ocupa la portada d’aquest número de Temes d’avui va ser objecte de les 58enes Jornades Pastorals del Castelldaura celebrades els dies 17 i 18 de gener de 2023.Agraïm als organitzadors d’aquestes jornades la seva gentilesa a autoritzar la publicació a Temes d’avui de tres assenyalades ponències presentades allà: La de Mons. Mariano Fazio, sobre la fe en la cultura contemporània; la del Dr. Ignasi Fuster, que reflexiona sobre la configuració del segle XXI, que veu en tensió entre la raó i la llibertat; i la de Mons. Francesc Conesa, que proposa com viure la fe en una societat plural.

Aquest número inclou també un ampli comentari sobrela recent catequesi del Papa Francesc sobre el discerniment.
Es completa, com és habitual, amb una
àmplia miscel·lània i recessions de llibres recents.
Domènec Melé

El fundador de l'Opus Dei, sant Josepmaria Escrivá de Balaguer, va fer estada a Catalunya en diverses ocasions. Una d’elles, especialment memorable, tingué lloc del 20 al 30 de novembre de 1972. Amb motiu d’aquest 50è aniversari, el prop passat mes de novembre, tingueren lloc diverses commemoracions tot recordant aquells deu dies, en què es van succeir trobades i tertúlies en diversos llocs, i que tot plegat es pot qualificar com una autèntica catequesi. Tingueren lloc a l’escola esportiva Brafa, a Nou Barris,  a l’IESE Business School, també a Barcelona, a les escoles Viaró i Bell-lloc del Pla, a l'Escola d'Hostaleria El Vallès, a Castelldaura, i també al monestir de Pedralbes on va anar a visitar les monges clarisses de clausura i hi conversà . Va mantenir trobades amb milers de persones a Barcelona i Girona. Fins i tot, van acudir-n’hi algunes procedents d'altres països com França, Anglaterra, els Estats Units, Alemanya i Àustria.

El tema de portada d’aquest número de Temes d’avui es precisament entorn aquest aniversari, i conté estudis i notes amb records personals i comentaris d’algunes d’aquestes trobades. El primer estudi, a càrrec del prof. Saranyana dona una perspectiva històrica. Sense parlar directament de sant Josepmaria revisa alguns aspectes de la problemàtica de la teologia post-conciliar, que posen en context els ensenyament de sant Josepmaria l’any 1972. Més directament centrat en aquest ensenyaments és el segon estudi del Dr. González-LLanos. Ve després una visió de conjunt de la catequesi de sant Josepmaria a Catalunya l’any 1972, a càrrec del Dr. Josep Masabeu, qui ha estudiat a fons totes les estades del Fundador de l’Opus Dei a Catalunya.

Pel que fa a les notes, Mons. Lluís Clavell, exrector de la Universitat de la Santa Creu, a Roma, que va conviure amb Sant Josepmaria glosa l’estil comunicatiu familiar emprat per Sant Josepmaria. El Prof. Argandoña, rememora la trobada a l’IESE amb empresaris i professors, tot glosant  els ensenyaments de sant Josepmaria sobre l’empresari cristià. 

Jordi Miralbell, de la primera promoció del Col·legi Viaró, ens dona una visió personal del context històric de la trobada de sant Josepmaria en aquest col·legi amb pares i professors. Frederic Gómez Pardo aporta records de l’estada de sant Josepmaria al Col·legi Bell-lloc del Pla, a Girona. Maria Vilar, explica una petita història familiar darrere d’una emotiva pregunta a Brafa d’una nena de deu anys malalta. Anna Baduell resumeix diverses iniciatives per commemorar el 50è aniversari de la Catequesi de sant Josepmaria a Catalunya, mentre Federico Armengou explica com va anar la preparació de les trobades i Antonio Tormo conta com van fer les filmacions. 

El número l’acompanyen dos comentaris a documents pontificis recents. La constitució apostòlica Praedicate Evangelium sobre la Reforma de la Cúria Romana pel Dr. Ferran Puig i la Carta Apostòlica Totum amoris est, sobre sant Francesc de Sales del Dr. Miquel Masats.

Tot això va acompanyat de l’acostumada miscel·lània de temes d’actualitat i la recensió de llibres.

La necessitat de l’educació sexual i afectiva dels joves s’ha fet més urgent en els últims temps. Dins dels
ensenyaments de l’Església és sant Joan Pau II, en l’Exhortació apostòlica Familiaris consortio (22.XI.1981),
núm. 37, qui introdueix la possibilitat d’aquesta formació a les escoles, sota la direcció dels pares que en tenen el paper principal. Però la realitat és que davant d’aquesta proposta tant pares com educadors troben que no saben ben bé què fer, ni com fer-ho. L’Església dona llavors unes pautes, l’any 1983 i en el 1995, per part de la Congregació per a l’Educació Catòlica i el Pontifici Consell per a la Família respectivament, que no arriben del tot a pal·liar el dèficit de formació en aquest camp. Des de llavors, especialment en aquesta última dècada del segle XXI, la situació social respecte a l’educació sexual i afectiva ha empitjorat. Hi ha hagut, entre altres factors, una explosió de consum de pornografia que està originant greus problemes personals i socials.
En les circumstàncies actuals sembla molt oportú proporcionar a pares i educadors eines que els ajudin en
aquesta tasca de l’educació sexual i afectiva. D’alguna manera és una cosa “nova”. Probablement els qui passem d’una certa edat no se’ns va oferir aquesta educació. Solament uns coneixements escadussers. L’ambient i la mateixa societat ja educaven. És per aquest motiu que en els Estudis d’aquest número
de Temes d’Avui abordem aquests temes. Començant per l’iter doctrinal dels documents de l’Església, de Joaquim González-Llanos, per veure com l’Església respon als reptes q ue planteja la societat, cada vega da més sexualitzada i seguint amb l’estudi que realitzen Pablo Requena i Domènec Melé que situen aquesta educació en el marc més general de la integració de la sexualitat en l’estudi de la persona humana.
Segueixen unes Notes més específiques, com l’article de Gabriel Serrano i Carlos Chiclana sobre com prevenir i superar les addiccions, i el de Jorge Gutiérrez que explica l’ONG “Dale una vuelta” per ajudar a sortir de la
pornografia. Els altres tres articles, d’Anna Plans, Eva Martínez i Aureli Villar completen el conjunt d’eines,
especialment per als pares i per als formadors dels temps actuals, que han de proporcionar una bona educació sexual i afectiva. Pablo de Lecea comenta en la secció de Documents la Carta apostòlica del Papa Francesc Desiderio desideravi sobre la formació litúrgica del Poble de Déu.
En la Miscel·lània hem inclòs els comentaris que fa Ramon Torra als 75 anys de l’entronització de la imatge
de la Mare de Déu de Montserrat i els de Consuelo León a l’important Congrés celebrat el mes de maig a la
Universitat Interna cional de Catalunya sobre l ’art d’acompanyar la família. Daniel Arasa ens comenta la
pel·lícula Con corazón de Padre sobre la figura de sant Josep i finalment hi ha unes reflexions de la Redacció
sobre iniciatives en defensa de la vida. Acabem amb l’habitual secció de Llibres amb títols recents.

Alguns mesos abans de l’inici del conflicte bèlic a Ucrània, el Papa Francesc, sense referir-se a aquesta guerra apuntava que “en tota guerra allò que apareix en ruïnes és el mateix projecte de fraternitat, inscrit a la vocació de la família humana”. Ho feia a l’encíclica Fratelli Tutti, publicada el
3 d’octubre del 2020 (n. 26) i dedicada precisament a la fraternitat i l’amor social. Parlava d’una “fraternitat oberta, que permet reconèixer, valorar i estimar cada persona més enllà de la proximitat física, més enllà del lloc de l’univers on hagi nascut o on habiti.” (n. 1).
En les circumstàncies actuals sembla molt oportú insistir en la fraternitat, per més que s’hagi trencat amb una guerra sagnant. Cal també valorar la comprensió recíproca, el diàleg i l’amistat social. Tot això és camí per a la pau.
Ens ocupem d’aquests temes en aquest número de Temes d’avui, inspirats en la citada encíclica Fratelli Tutti. Els treballs presentats aquí van ser preparats abans de l’inici de la guerra d’Ucraïna i, per tant, amb una perspectiva que va més enllà d’aquest conflicte bèl·lic. Els dos primers treballs presenten respectivament una visió de conjunt de la Fratelli Tutti (Torra) i la continuïtat d’aquest
document amb el Magisteri anterior, i més concretament amb l’encíclica Deus Caritas est del Papa Benet XVI (Costa). Continuem amb tres estudis específics. El primer (Mendoza) aprofundeix sobre la vivència de la fraternitat, entesa com a llibertat orientada a l’amor. El segon (Moreno) concreta la fraternitat en el diàleg, l’amabilitat i l’amistat amb tothom, mentre que el tercer (Baqués) considera la relació entre la fraternitat i la pau, des d’una perspectiva global.

La resta d’aquest número és una miscel·lània sobre diversos temes d’actualitat, que inclouen l’avenç de la Sagrada Família, una síntesi de les darreres Jornades Pastorals de Castelladura sobre la centralitat de Jesucrist i un comentari sobre l’educació diferenciada i la manipulació del llenguatge.
La miscel·lània conclou amb dues notes sobre dos aniversaris destacats aquest any: el naixement del monjo Gregor Mendel, pare de la genètica, fa 200 anys, i la conversió de sant Ignasi i la seva estada a Manresa.

L’any internacional de la família Amoris Lætitia ens dona una bona ocasió per tractar de nou sobre la família i els reptes amb els quals s’enfronta en el moment actual. L’individualisme està profundament present en la nostra cultura i en les nostres formes de vida quotidiana. Ningú és aliè a la seva influència. Moltes famílies que no ho tenen com a pressupost teòric, inconscientment han anat adoptant formes de vida individualistes que són profundament contràries a l’essència de l’amor familiar i que es transmeten a les noves generacions. En aquest context, les dificultats per a dur a terme el projecte familiar, són cada cop més paleses. Sovint es pot tenir una visió pessimista de la vida familiar, en la qual les crisis es contemplen com a fracassos. Les dificultats, que en el normal esdevenir de la vida de família i de la relació d’esposos s’afrontaven abans com a “crisis de creixement”, es consideren avui com a motius irremissibles de ruptura.
L’experiència mostra, no obstant això, que les principals causes per les quals avui es trenquen moltes famílies no són en realitat irreparables. Cal per això no deixar soles les famílies en aquestes situacions, creant una autèntica cultura de l’acompanyament familiar. L’acompanyament familiar és una tasca àmplia i extensa que es pot realitzar de diferents formes i des de diverses instàncies (escoles, clubs familiars, gabinets psicopedagògics o de mediació, dispensaris mèdics, parròquies i altres llocs de trobada familiar) per a fer costat a les famílies, especialment a les més joves i reforçar els vincles familiars. Es tracta d’un acompanyament des d’una perspectiva preventiva, treballant sobre una acció d’acompanyament basada en la confiança i realitzada de manera natural, amb una manera d’ajuda no directiva i oferint eines preventives o d’intervenció no terapèutica. En aquest número de Temes d’Avui, presentem reflexions molt diverses entorn a aquesta cultura de l’acompanyament familiar. Unes parlen directament sobre què és l’acompanyament familiar, com l’entenen els darrers texts magisterials: Familiaris consortio, de Sant Joan Pau II i Amoris Lætitia del Papa Francesc. Altres contribucions tracten sobre determinats aspectes o situacions vitals que cal saber acompanyar: la paternitat, la fragilitat o la preparació al matrimoni. S’indiquen també diversos àmbits específics en els quals es dona la confiança pròpia de l’acompanyament: l’educació familiar, l’orientació familiar i el món de l’empresa.També se’ns proporcionen algunes claus sobre com oferir avui acompanyament a les famílies i experiències positives d’acompanyament. Tanca el número una interessant reflexió sobre la família com a centre de la batalla cultural.

Montserrat Gas i Aixendri, Editora convidada d’aquest número (Directora de l’Institut d’Estudis Superiors de la Família, Universitat Internacional de Catalunya)

Respectar i defensar la vida de les persones, especialment de les persones més vulnerables, ennobleix una civilització. En les malalties terminals i en situacions critiques és quan es fa més palesa una cultura de la vida. Cal acompanyar, curar si es possible i sempre cuidar i alleujar el patiments. Una cultura de la vida exigeix cures pal·liatives i una política decidida per la seva implantació. Una solució no es matar el pacient i convertir al metge en botxí.

En aquest número es critica l'eutanàsia des de diverses vessants i s'argumenta a favor de les cures pal·liatives i la cultura de la vida. 

Durant molts anys ha estat en voga el concepte d’educar en valors. Segons qui feia servir aquesta expressió volia dir incorporar valors en l’aprenentatge orientats a aconseguir una bona convivència (respectar normes socials, sensibilitat amb el medi ambient, etc.) o bé volia dir incorporar-hi valors humans: aquells que són adients amb la condició humana de l’alumne. A part de  l’ambigüitat d’educar en valors i sense menysprear la bones intencions dels promotors, (aquesta) aquest orientació queda una mica curta i avui molts encertadament insisteixen en la importància de l’educació del caràcter i, per tant, educar en les virtuts que l’integren. És clar que educar en virtuts inclou presentar d’una manera adient els valors corresponents a cada virtut, però no n’hi ha prou. Assumir valors por ser motivant, però només quan els valors es fan hàbits del caràcter, es fan efectius. No n’hi ha prou, posem per cas, que un alumne mandrós descobreixi que ser diligent és quelcom valuós, sinó que cal que, de mica en mica, adquireixi la virtut de la diligència. Una virtut que ha d’assolir per ell mateix en un procés que es pot acompanyar d’una manera adient.  

En aquest número de Temes d’avui, hem volgut tractar l’educació en les virtuts des de diverses vessants i fixar-nos especialment en algunes. N’hi ha d’altres, algunes de molt importants, com ara la veracitat i la lleialtat, que deixarem per a una altra ocasió.

Els diversos articles d’aquest número responen a tres grans blocs temàtics. El primer, més filosòfic, s’enfoca a aprofundir en les virtuts. L’encapçala Magdalena Bosch, que analitza l’orientació finalista de la vida humana i el paper de les virtuts per assolir una vida plenament humana. Es complementa amb l’article següent de Juan J. Pérez Soba que reflexiona sobre com les virtuts són la força per a un veritable amor. La relació entre afectivitat –i en general, tota l’estructura emocional de les persones – i les virtuts és objecte d’estudi per part d’Antonio Malo. Aquest primer bloc conclou amb un article d’Ignasi Fuster sobre l’experiència del sofriment en el floriment de la virtut.

El segon bloc inclou diverses reflexions sobre educació de les virtuts en la situació actual. En primer lloc, Lluc Buch analitza el context educatiu de la generació anomenada postmil·lennial en el context de l’educació en la fe. Ho fa tot repassant quatre grans certeses rebudes que aquests joves tenen com a veritables dogmes: l’autosuficiència i l’autonomia absoluta, l’emotivisme, el rendiment i la visió que l’únic que compta és el present (presentisme). José Quintano reflexiona sobre què és educar en virtuts mentre que Martí Curiel defensa que cal educar posant el focus en la persona i el seu desenvolupament a educar més enllà de l’alumne com a objecte del protocol educatiu. Finalment, José R. Ayllón ens parla del paper que pot tenir la cultura literària lligada a (grans) gran virtuts.

El tercer i últim bloc és més concret i tracta de virtuts específiques i de com poden ser educades. Miguel A. Ariño s’ocupa de la prudència per a prendre bones decisions. Domènec Melé presenta la justícia com a virtut i com a principi per a la vida social i com ha d’educar-se. Joan Costa ho fa en relació a la solidaritat i la misericòrdia. Magnanimitat i humilitat són dues virtuts que Alexandr Havard defensa com a molt rellevants i que cal que vagin plegades.  Xavier Vidal-Cuadras posa en relació la fortalesa i l’amor. Jokin de Irala fa recomanacions per educar per a la castedat i el festeig. Per últim, però no menys important, Silvia Albareda ens parla de les virtuts ecològiques.

Des de finals de l’any passat o, sobretot, des dels primers mesos de 2020, el coronavirus ha entrat de ple a les
nostres vides. També sovinteja en les nostres converses la paraula «crisi», que primer només es referia a l’emergència sanitària del coronavirus, conegut com a COVID-19. Ara bé, a mesura que passa el temps, es fa més i més palès que estem davant d’una crisi àmplia, profunda i complexa derivada de les situacions excepcionals que la COVID-19 ha comportat. Hom es pregunta si és una crisi o són moltes a la vegada o, potser, és una crisi amb molts vessants.
En parlar de crisi, serà bo recordar els origens d’aquest mot, que ve del grec (krisis) i que va ser emprat per Hipòcrates i Galè per referir-se a un punt decisiu en el progrés d’una malaltia a partir del qual el malalt pot començar a recuperar-se o es pot agreujar fins a morir. Avui generalment entenem una crisi com una conjuntura de canvis en realitats organitzades que trontollen vers un futur que pot ser encara pitjor però
també millor. Les crisis no tenen una evolució cega, sinó que depenen de com s’afrontin. No són una fatalitat, sinó fruit de la llibertat humana. En aquest número de Temes d’Avui parlarem de la crisi però sobretot de com afrontar-la. Ho farem amb realisme i, sobretot, amb esperança. D’una banda, amb el realisme de les dades disponibles; no sempre coincidents, però realment esfereïdores. D’altra banda, amb esperança. Una esperança no tant d’un autoconvenciment estoic que porta a dir «ens en sortirem», com hem escoltat tantes vegades durant els dies de quarantena, sinó amb esperança cristiana.

L’alegria és, sens dubte, un element essencial de la santedat. El papa Francesc ho ha accentuat en diverses
ocasions des de la seva primera exhortació apostòlica Evangelii gaudium, de l’any 2013, en la qual comença dient que “la joia de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús.” Les 54es Jornades Pastorals de Castelladura (2019), inspirades en aquesta significativa insistència del Papa actual, varen tenir com a tema central L’alegria de la santedat. Aquest número de Temes d’Avui recull algunes de les ponències que s’hi van presentar al voltant d’aquesta idea.

Comença, precisament, amb una revisió de l’alegria com a part integral de la santedat en el documents del papa Francesc, tal com va fer en la conferència inaugural el cardenal Francesco Monterisi, secretari emèrit de la Congregació dels Bisbes. Tot seguit, ve una perspectiva bíblica de l’alegria amb dos estudis del professor de Sagrada Escriptura, Bernardo Estrada. Ens explica com s’entenia l’alegria a l’Antic i al Nou
Testament.
A continuació, ve una reflexió antropológica-filosófica sobre l’alegria, desenvolupada pel prof. Ignasi Fuster. Després, i com a mostra de com viuen l’alegria els sants, Miguel A. Monge presenta sant Josemaria, com
un home alegre i de bon humor; i José Carlos Martín de la Hoz, postulador de la causa de beatificació de Guadalupe Ortiz de Landázuri, descriu l’alegria d’aquesta dona, professora de química, beatificada fa cosa d’un any. iSegueix el testimoni actual de dues noies barcelonines: Núria Xipell i Anna Artés, que expliquen com troben l'alegria en servir als altres.
Des d’una perspectiva pastoral, segueix un resum del col.loqui que el cardenal Joan Josep Omella va mantenir amb els assistents de les esmentades Jornades Pastorals de Castelladaura, mentre que el sacerdot Enric Bonet destaca la importància de l’alegria per dur a terme l’evangelització.
Finalment, i com a contrapunt, el Dr. Nicolàs Ramírez, metge psiquiatre, fa una exposició de situacions psíquiques que són patològiques pel que fa a l’alegria i la felicitat i com es podrien superar.

Regenerar ve del mot llatí regenerare, que vol dir restablir, reconstruir quelcom que es va malmetre, o millorar-ho. Una accepció de regeneració d’un cert tarannà moral és fer que algú abandoni una conducta o uns hàbits reprovables per portar una vida moral i físicament ordenada. En biologia i medicina, es parla de regeneració per significar la capacitat d’un organisme per reconstruir per si mateix les seves parts danyades o perdudes. Aquesta reconstrucció remet a tornar a allò que és bo i desitjable.

La regeneració, referida a la vida pública, pressuposa una situació que s’aparta d’allò que hauria de ser. Pot també referir-se a recuperar o reconstruir una convivència social o una manera de governar que s’ha malmès. L’òbvia diferència amb la regeneració moral de la societat i la biològica dels teixits és que la primera no depèn de forces deterministes, com ara la regeneració física, sinó que és un procés de llibertat. I, en aquesta llibertat concorren idees i sentiments, que poden ser més o menys encertats. En realitat, no totes les idees i sentiments són prou bons per construir una societat veritablement humana i humanitzant, és a dir, capaç de promoure una convivència pacifica i ordenada i d’afavorir el desenvolupament humà integral. Per això, cal començar per reflexionar sobre què cal regenerar, com cal fer-ho i qui té responsabilitat en aquesta tasca, i justament això és el que ens proposem aquí.

Aquest número de Temes d’Avui està motivat per moltes veus que pensen que cal regenerar nombrosos aspectes de la vida social palesament millorables. Cal analitzar aquests aspectes i veure què s’hi pot fer. El tema és, però, molt ampli i no tenim pas la pretensió, ni de lluny, d’esgotar-lo. Tanmateix, intentarem, si més no, d’introduir el tema i poder despertar inquietuds i sensibilitats que duguin a preguntar-se: i jo com puc contribuir a regenerar la societat? Quina responsabilitat hi tinc? I com puc ajudar els altres perquè treballin també per regenerar la vida social i política? La perspectiva ètica adoptada aquí fa referència a la moral cristiana i també una ètica racional que coincideix amb la cristiana en molts aspectes fonamentals.
La critica a les situacions de pecat que porten a la conversió personal ha de portar a una disposició de conversió en tota agrupació humana, a tot arreu i sempre. Per tant, també a regeneració en les institucions quant calgui. Els dos primers articles d’aquest número estan molt enfocats a una diagnosi global de què cal millorar, per bé que també altres articles inclouen una certa diagnosi, acompanyats d’algunes propostes més o menys concretes. El primer article és d’Antoni Argandoña, que tracta de respondre a una pregunta fonamental: què necessita ser regenerat en la vida social i política? A continuació, Josep Miró i Ardèvol presenta com a tesi la necessitat de fer un diagnòstic radical per a una regeneració a fons de la vida política. Els dos articles següents ens presenten respectivament, la doctrina social de l’Església com a referència per a la vida pública (Arturo Bellocq) i el paper del dret en la regeneració política i la seva contribució al bé comú (Pedro Nuevo).

Després venen cinc articles sobre aspectes concrets que afecten la regeneració de la vida política. Un és la protecció de la vida humana (Domènec Melé), un altre s’ocupa de tres conceptes –nacionalisme, populisme i xenofòbia– en la vida política (Rafael Alvira). Dos més reflexionen, respectivament, sobre la manera de millorar la participació i la iniciativa social en la vida pública (José Luis Requero), i sobre la regeneració dels partits polítics i l’actitud dels votats (Josep Baqués). Finalment, la regeneració de l’actitud de la jerarquia de l’Església sobre abusos a menors és també objecte d’estudi (Hans Zollner) i les recents iniciatives sobre la qüestió del papa Francesc.

L’últim bloc d’articles està dedicat a diversos agents que poden contribuir a regenerar la vida pública i política, i la responsabilitat que hi tenen per aconseguir-ho. No hi són pas tots, però els qui s’hi inclouen semblen prou significatius: la ciutadania (Daniel Arasa), els mitjans de comunicació (Antoni Coll), la judicatura (Juan F. Horcajada) i aquells que es dediquen activament a la política (Paola Bineti). Per últim, però no menys important, un altre article amb una dimensió transversal, s’ocupa del paper de la dona com a agent de canvi per a la regeneració de la societat (Nuria Chinchilla i Cristina Moreno).

Hi ha molts altres temes que cal regenerar en la nostra societat. Alguns ja han estat tractats en anteriors números de Temes d’Avui. Entre d’altres, la valoració i protecció a la família (especial núm. 12), la preocupació ecològica (núm. 51-52), la preocupació social pels necessitats (especial núm.14), l’emergència educativa (núm. 46), secularisme i laïcisme (especial núms. 11 i 34). I n’hi ha d’altres que esperem poder tractar en el futur. Si aquest número ajuda una mica a reflexionar i assolir una consciencia més viva de la necessitat de contribuir –cadascú des del seu lloc– a regenerar la vida social i política, ens donarem per satisfets.

El Concili Vaticà II ha concedit especial atenció als laics, és a dir, «els fidels que incorporats a Crist pel Baptisme, integrats al Poble de Déu i fets partícips, a la seva manera, de la funció sacerdotal, profètica i reial de Crist, exerceixen en l’Església i en el món la missió de tot el poble cristià en la part que a ells correspon» (Lumen gentium n. 31). Com tots els fidels, els laics estan cridats a la santedat (Ibidem, nn. 39ss.) i a l’evangelització; això sí, segons la seva específica vocació: «Als laics correspon, per pròpia vocació, buscar el regne de Déu gestionant els afers temporals i ordenant-los segons Déu». (Ibidem, n. 31).  Aquest doctrina, amb arrels evangèliques, sovint no sembla prou ben assimilada per molts fidels. En canvi, molts d’altres ho tenen ben clar, i no pocs fidels laics assumeixen el sentit vocacional de la seva vida i un ferm compromís per a la evangelització. En relació amb la vocació, no fas pas gaires anys, quan es parlava de vocació, hom es referia a la vocació sacerdotal o la vida religiosa. Avui, l’aprofundiment en l’ús d’aquest terme en la Sagrada Escriptura fa que el concepte de vocació tingui un significat més ampli.

«Vocació» té el sentit d’una crida espiritual. Recordem que «vocació» ve del llatí «vocationem» (nominatiu vocatio), literalment «una crida, un ser anomenat». Sant Pau escriu als cristians d’Efes: «us prego que camineu com demana la vocació a la qual heu estat convocats» (Ef 4,1) i als de Corint: «Cadascun romangui en la condició en què va ser cridat» (1 Cor 7, 20). És evident que sant Pau no es refereix exclusivament a la vocació de ser prevere i menys encara a ser cridat a la vida monàstica o a una consagració a la vida religiosa. Cal parlar amb tota propietat de «vocació cristiana», és el sentit de ser cridat a seguir Crist; i tots hi estem cridats. El Concili Vaticà II parla sovint de vocació en aquest últim significat i de la crida universal a la santedat, per bé que també parla de vocació al sacerdoci i la vida consagrada. A la Lumen gentium (n. 11), hi llegim: «Tots els fidels cristians, de qualsevol condició i estat (...), són cridats pel Senyor, cada un pel seu camí, a la perfecció d’aquella santedat amb la qual és perfecte el mateix Pare». Aquest «cada un pel seu camí» pressuposa una multiplicitat de maneres de viure la comuna vocació cristiana, on caben successives noves crides, incloent-hi la vocació al sacerdoci i la vida consagrada, però també vocacions laïcals, incloent-hi vocacions al celibat apostòlic i al matrimoni.

En aquest número reflexionem sobre la vocació del laics, que inclou la crida a la santedat i a l’evangelització des de diferents vessants. La crida a la santedat en la història (Illanes) i com el papa Francesc ha recordat aquesta
crida (Bosch); allò que és propi de la vocació laïcal (Villar) i de l’espiritualitat dels laics (Marti); la vocació al matrimoni (Bañares) i al celibat (Leonardi). Es parla dels laics en la tasca d’evangelització (Pellitero) i com aquesta és contemplada en les lleis de l’Església (Arrieta). Finalment, es fa referència a moviments laïcals actuals (Goyret) i a la presència d’aquest moviments a Catalunya (Miranda), així com de l’Opus Dei (Codolar), una altra realitat eclesial, que no és pas un moviment, sinó una prelatura personal, un camí vocacional secular on col·laboren orgànicament sacerdots i fidels laics. 

Confiem que els comentaris recollits en aquestes pàgines contribueixin d’alguna manera a la gran reflexió convocada pel sant pare Francesc amb motiu de la XV Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes, sobre Els joves, la fe i el discerniment vocacional.

No és pas cap secret per a ningú que hi ha molta gent que viu indiferent a la religió o que només mostra expressions de religiositat de manera ocasional. Altres es fan una religió a la carta, seleccionant el que els sembla d’una o diverses religions, segons els gustos, sentiments o preferències. Tampoc no manquen els qui viuen obertament apartats de Déu. I, d’altra banda, en tots aquests grups, encara que faci el tema més complex, el cas és que no són pas pocs els batejats.

La bona notícia és que moltes altres persones viuen seriosament la seva fe, i això es fa palès en la conducta
familiar, professional i social, en la vivència de la caritat fraterna, en el fet d’acudir regularment als sagraments i celebrar el dia del Senyor. Una altra notícia esperançadora és que no són pocs els qui, tot i mostrar-se indiferents a la religió, se’ls veu cercant transcendència i sentit a la vida. Cal no oblidar que la transcendència, acompanya l’existència humana i pot aflorar especialment davant d’esdeveniments colpidors o en superar certs prejudicis.

Hom es pregunta, per què aquesta indiferència o allunyament de Déu? La resposta és complexa i segurament hi conflueixen múltiples factors. Aquí en tractem alguns. Molts tracten d’omplir l’anhel humà de transcendència amb espiritualitat, però prescindint de tota religió. Afirmen: «sóc espiritual, però no religiós». L’espiritualitat s’identifica amb una veritable vivència de transcendència, sense dogmes, regles i actes de cultes, com passa amb la religió.

Domènec Melé tracta d’això, tot argumentant que una religió sense espiritualitat no és una autèntica religió i que són justament la fe i la relació amb Déu les que proporcionen un bon fonament per a una ferma espiritualitat. I què podem dir de l’acceptació de formes de religió elaborades des de la subjectivitat de cada persona? César Izquierdo, professor ordinari de Teologia Fonamental, reflexiona sobre això i, en general, sobre el que ell denomina «formes febles de religió», les quals conviuen pacíficament amb la indiferència religiosa. Argumenta que la religió, en realitat, és «cosa de dos»: de cada home, però també d’Algú que és diferent de l’home, que el transcendeix, i que és l’origen últim de la realitat i font de la bondat.

¿És, potser, la ciència l’obstacle per cercar Déu? Dit d’una altra manera, ¿és que la ciència actual fa innecessari Déu? El prof. Ignacio Sols afronta aquesta pregunta, amb referència a la física i la seva divulgació. Ho fa partint d’una frase del gran científic Louis Pasteur, qui afirmava: «Saber poca ciència allunya de Déu, mentre que saber-ne molta hi apropa». Un altre prejudici és aquest: ¿Com pot ser que hi hagi mal al món amb un Déu bo i misericordiós? El Dr. Joaquim González Llanos afronta aquesta qüestió, que fa palès el misteri del mal en el món, tot reconeixent-lo com a desconcertant, almenys a primer cop d’ull. Però hi ha molts exemples
d’allò que anomenem mals que són font de béns. Això, juntament amb la llibertat humana, moltes vegades origen del mal, i el misteri de la creu, ajuden una mica a entendre que el mal no hauria d’allunyar de Déu.
El Dr. Ignasi Fuster analitza la influència de la cultura en l’allunyament de Déu i, més en concret, es fixa en l’home modern, que ha forjat el desig de ser ell mateix com el gran anhel que ha de regir la vida humana, fagocitant així el desig natural de Déu. Però, tot recordant sant Agustí, conclou afirmant que l’anhel d’un mateix pot acabar trobant Déu, que és més íntim que la pròpia intimitat. Quan creients i no creients –o allunyats de la fe– accepten un diàleg obert i sincer poden trobar punts de concurrència. Conversar sense prejudicis pot ajudar a descobrir les grans aportacions de la religió tant en l’àmbit personal com social i cultural. Un exemple d’aquest diàleg és el que van tindre Jürgen Habermas, un dels grans filòsofs contemporanis, i Josep Ratzinger, el brillant teòleg que tots coneixem, el 2004. Aquest diàleg és analitzat pel Dr. Ferran Rodríguez, qui destaca la importància d’una raó oberta a la religió i d’una fe que reconegui la capacitat de la raó per cercar la veritat.

Josep Miró i Ardèvol reflexiona sobre aquells que diuen d’ells mateixos «soc catòlic, però no massa», una expressió que agrupa els qui es confessen catòlics però que, en diversos graus, estan lluny de la pràctica i la vinculació eclesial. Per apropar-los, proposa tres tipus de respostes. La primera és treballar per a una modificació del marc de referència de la nostra societat, tan adversa a la fe cristiana i a la mateixa Església. La segona és argumentar sobre els beneficis personals i socials que genera la vida cristiana. La tercera, i més essencial, és l’anunci de l’Evangeli a aquestes persones per tal de conduir-les al misteri de Déu per mitjà de Jesucrist. Tal com afirma Yago de la Cierva, en un altre article d’aquest número, fent-se ressò d’un llibre seu, hem de «presentar la fe sense alçar la veu».

Parlant de bones notícies, cal afegir-hi que, en el nostre temps, també hi ha conversions, com ens mostren els personatges de la pel·lícula Converso de David Arratibel, i que ens comenta Jaume Figa.