Paisatges gravats partits: Canaletto, Goya i Hokusai

Per diferents motius, siguin conceptuals, formals, funcionals o materials -planxa i paper-, la partició compositiva ha estat freqüent en els gravats de gran format, en allò que anomenem gravat o estampa mural. No obstant això, aquí es tracta de casos singulars de partició de gravats de mida mitjana o petita, gravats de paisatge de Canaletto, Goya i Hokusai, la composició dels quals s’ha partit per la meitat. Una composició dividida simètricament pel que fa a l’espai mesurat i que condueix a analogies formals, simbòliques i iconogràfiques amb un altre tipus d’obres i diferents contextos des de la tradició fins a la modernitat.
D’acord amb això es reflexiona sobre les interrelacions entre autors i vincles en les maneres d’observar una estampa i, especialment, pel que fa a la continuïtat fragmentada de la mirada, donat que una lectura ordenada i convencional de la composició total d’un gravat porta implícita la sensació d’avenç entre els traços negres i els espais blancs del paper entre textures, tant òptiques com tàctils, de gran proximitat i impacte sensorial. Una sensació que, de cop i volta, es veu truncada per un buit, una fractura, una esquerda o un plec segons sigui l’amplada de la vertical divisòria i segons el mitjà tècnic del gravat. I com que la reimpressió de les dues meitats de les planxes mitges, tant a Canaletto com a Goya, al·ludeix a la resistència de l’espectador a la partició, al desig per veure el conjunt primigeni, de reunir una vegada més el paisatge que abans havia estat una unitat, com una voluntat oposada a la fragmentació i tendent a allò ‘un’, a allò que es considera el complet, fins i tot per sobre de la voluntat de l’autor.