De les fonts per beure als passeigs. L’aigua com a mitjà artístic?

En De l’art públic al post-muralisme. Polítiques de decòrum urbà en processos de Regeneració Urbana (I) (Remesar 2019) a l’investigar la vinculació de l’Art Públic als processos de Regeneració urbana, concloíem que, possiblement, el temps de l’Art Públic ha periclitat i, per bé o per mal, entrem en una etapa en què regna l’anomenat “art urbà”, específicament el que anomenàvem post-muralisme, una sèrie de pràctiques
artístiques que ancoren el seu desenvolupament en la cultura i experiències del grafit.
L’objectiu d’aquesta segona part és analitzar el paper que té l’aigua a la ciutat, des de la perspectiva de la seva vinculació amb els nous tipus d’espais urbans que aniran apareixent des dels inicis de l’era moderna, i el seu paper en relació a l’estatuària , l’art públic i el paisatgisme. La investigació aprofundeix en els processos d’estetització de les ciutats que es donen abans de la irrupció, com a paradigma dominant, del
paradigma de el moviment modern.
Per abordar aquest objectiu s’analitza com les fonts han passat de ser mers artefactes per subministrar aigua a la ciutat, a elements de la composició urbana i el decòrum urbà. L’article es divideix en els següents apartats:
[1] Aigua a la plaça en què es revisen les maneres i formes d’abastir d’aigua;
[2] Obrint espais per a [gairebé] tothom que estudia l’aparició dels nous espais públics i el paper que en ells compleix l’aigua;
[3] Subministrar aigua en què es revisa el paper que les fonts compleixen com interfície amb els usuaris;
[4] Fonts seriades: un primer pas per a la democratització de l’art, revisa l’important paper de les fonts de ferro colat com difusores d’obres mestres de l’art amagat als museus;
[5] Més enllà de la utilitat. L’aigua en el paisatge urbà, revisa com l’emergència d’espais públics com els parcs provocaran una utilització de l’aigua en un nou format més monumental.
A aquest apartat segueix [6] Finalment, espai públic per a tothom [o gairebé tothom], que revisa el paper de el model higienista en la creació de nous espais públics i el valor que se li dona a l’aigua, recuperant els fronts d’aigua (rius , mar) i generant nous espais públics com els “passejos marítims”, les “costaneres” o els “dics”. En aquest apartat es sosté, implícitament, que el desenvolupament d’aquests espais està vinculat al patriciat urbà com a classe dirigent.
Finalment [7] L’aigua com a espectacle urbà, aborda el nou model d’ús de l’aigua en espais públics que els interessos de les noves companyies de serveis urbans associades al patriciat urbà de procurar que sigui massiu i espectacular, associat a l’electricitat com a nou servei urbà.