Art Públic i Memòria Ferroviària Regional (Sud-oest de Buenos Aires, República Argentina, 2003/2016)

En els noranta, la degradació final del sistema ferroviari estatal impulsada pel president Carlos Menem en el marc d’una sèrie de normes neoliberals va implicar, paradoxalment, que es convertís en una atracció per a l’art públic regional. En aquest llavors, el Museu Municipal d’Art de Badia Blanca va impulsar un Simposi Nacional d’Escultura Monumental convidant a deu artistes a utilitzar la ferralla de ferro. Segons el paradigma modern d’art autònom, se’ls va trobar posteriorment un emplaçament en un parc lineal que va començar a ser anomenat Passeig de les Escultures.
En aquest article s’aborda la segona etapa en tant vehicle de memòria. Al segle XXI, la utilització dels edificis abandonats amb fins culturals va ser paral·lela a un començament de reactivació ferroviària portada endavant pel kirchnerisme, no obstant els seus efectes no van ser sentits en aquesta regió. La creació del museu-taller Ferrowhite (2003), la presentació del projecte Intempèrie a la Biennal Regional d’Art el 2014 i les accions de l’Associació Amics de l’Estació Nicolás Levalle en aquest mateix any, han promogut una memòria que es debat entre la poesia de les ruïnes i la recuperació patrimonial. Aquestes propostes ubicades a llocs específics s’han recuperat els seus contextos històrics i teixit en ells entramats socials mitjançant pràctiques participatives i col·laboratives, creant les condicions de possibilitat perquè es generin picades d’ullet còmplices entre els integrants i es transformin en “llocs encantats” (de Certeau). Al seu torn, tenint en compte que es plantegen a si mateixes com a centres i les seves pràctiques emergents han estat produïdes des d’una ambigua frontera artístic-històric-polític-social, aquestes iniciatives de base comunitària poden ser caracteritzades com cartografies frontereres.