Jordi Monés (2011) La pedagogia catalana al segle xx. Els seus referents. Lleida. Ed. Pagès/ IEC. 544pp.

La relació entre educació i societat és una línia de recerca bàsica per a comprendre els fils conductors de les polítiques pedagògiques d’acord amb les necessitats de la majoria social i determinades per la cultura política hegemònica. De fet, la identitat (conflictiva) entre ‘Estat’ i pensament pedagògic és un binomi predominant per a comprendre les (dis)continuïtats de qualsevol tradició de les doctrines educatives.
Aquest context, però, cobra especial rellevància a l’època contemporània, com bé ho indica Pere Solà Gussinyer en els darrers quatre capítols de la recerca Educació i societat a Catalunya (Ed. Eumo/ Ed. Pàgès, Lleida, 2011), estudi que té per objecte sintetitzar l’evolució de les institucions educatives d’ençà de la feudalitat fins als nostres dies. Amb tot, calia una reflexió de conjunt sobre el que es concep com a segle de l’educació, el segle vintè. És en aquest sentit que cal valorar l’assoliment -el seu primer balanç general, que amb una certa actualització o addenda caldria reeditar, fou El pensament escolar i la renovació pedagògica a Catalunya (1833-1938) [1977]- de Jordi Monés amb La pedagogia catalana al segle xx. Els seus referents