El Montaigne de Pla: del "moralisme" clàssic al periodisme modern

Desconec si algú s’ha entretingut a comptar quantes vegades apareix l’adjectiu "ondulant” a l’obra de Josep Pla. En tot cas, són moltes. L’ús especialíssim que Pla fa d’aquest terme (en un sentit unes vegades antropològic i unes altres ontològic) prové directament de Montaigne. No cal dir que la lectura dels Essais representà per Pla alguna cosa més que un model d’estil literari; també fou un referent vital, potser el més important de tots. Hi ha pocs estudiosos de l’obra de Josep Pla que no comentin amb més o menys detall aquesta relació, i sembla que a aquestes alçades no té gaire sentit reiterar-ho. Hi ha, tanmateix, un aspecte que sovint resulta semànticament confús: l’apel·lació a la noció de “moralisme”. Pla o Zweig (que, per cert, va escriure un estudi sobre Montaigne deliciosament imprecís) són dos dels grans moralistes del segle XX. Però ho són —heus aquí la precisió que provarem de desenvolupar en aquest article— en un sentit molt específic, que té poc a veure o gens amb allò que actualment designa el terme “moralista”. Pla o Zweig, que coneixien Montaigne de primera mà, sabien exactament quin era l’abast d’aquest concepte entre els segles XVI i XVII. Sigui com sigui, cap dels dos va voler exercir mai d’hermeneuta professional o d’historiador de la filosofia, i per aquesta senzilla raó van haver de donar per suposat el sentit del terme “moral” als Essais. Quin era, aquest sentit?