EL DIÀLEG RENAIXENTISTA A LA LLUM DE LA CENSURA A ESPANYA: DE LEÓN HEBREO A SPERONE SPERONI

El gènere dialogístic, connatural amb el Renaixement des dels humanistes del segle XV, coneix un gran èxit editorial degut, pel que sembla, que no són obres exclusivament de ficció que tan sols procuren el delectare del lector, sinó que el seu caràcter didàctic les converteix també en obres molt profitoses. El caràcter cosmopolita de l'època de Carles V es reflecteix en els diàlegs editats a partir del 1525 en què augmenta de manera considerable la influència d'Erasme i dels autors italians. Així mateix, a la dècada de 1550 ja es van donar una sèrie d'indicis que anunciaven un canvi radical en l'increment de l'activitat censòria respecte a les tres dècades anteriors. Aquesta pressió inquisitorial va ser més gran sobre els gèneres que tendien a la divulgació del pensament, entre els quals hi ha el diàleg.

En aquest estudi, escarit per necessitat, ens centrarem en tres casos concrets de l'abundant corpus de prestigiosos diàlegs italians renaixentistes censurats, que van des de la traducció dels Dialoghi d'amore (1593) de León Hebreo, que tracten de la natura i l'essència de l'amor, de la seva universalitat i del seu origen als sis diàlegs sobre cultura política que composen els Discorsi de’ principii della nobiltà de Marco de la Frata Montalbani, que aposten perquè la política és un mitjà de perfecció individual i col·lectiu , per acabar amb els Dialoghi de Sperone Speroni (1546), testimoni de la seva concepció filosòfica del món i els continguts dels quals d'estètica i filosofia eren de comú coneixement entre els cercles lletrats de l'època i al·ludits amb relativa freqüència en la literatura.