Apunts per a una poètica pedagògica del comiat: Nietzsche, el sol que va reposar sobre l'abisme

Aquest text correspon a una conferència pronunciada per l'autor en què amb el rerefons de la mort –i més concretament, el suïcidi del pedagog i escriptor de filiació lliurepensadora Henri Roorda (1870-1925)– s'estableix un diàleg entre la poesia i la filosofia, dos registres del pensament certament complementaris. D'altra banda, l'autor se centra en la figura de Nietzsche (1844-1900), que parafrasejant la definició de Goethe respecte a Napoleó, considera el més extraordinari dels homes ordinaris, i així perfila una poètica del comiat, o el que és el mateix, de la mort. Influït un xic pel pessimisme existencial, l'autor ofereix una aproximació a l'ocàs de la vida, des d'una perspectiva poètica, inspirada en el pensament de Nietzsche –potser més poeta que filòsof–, les paraules del qual el van captivar des de la seva adolescència. Per això, la mort deixa de ser vista com una cosa tràgica per convertir-se, gràcies a la veu dels poetes encapçalats per Nietzsche, en una mena d'esdeveniment líric davant de l'abisme, que infon i dona sentit a una pedagogia de la finitud.