Temporalitat i territorialitat radical: el moviment Dilli Chalo i l’ocupació de carreteres a l’Índia

La política d’infraestructures reposa en l’influx d’una sèrie de sitges disciplinàries interconnectades, però amb notables diferències. Per això, cal temps per concebre, crear, mantenir i actualitzar les infraestructures, i es converteixen en antigues relíquies en l’entorn construït que donen testimoni de canvis sociopolítics, climàtics i temporals mentre la seva morfologia es manté relativament congelada. És important examinar de quina manera les infraestructures del futur podrien aprendre d’aquestes transformacions civils i ocupacions sense precedents —uns esdeveniments que superen les capacitats d’ús únic de les infraestructures de xarxes— perquè estiguin més ben fonamentades i siguin més representatives de la política passada, actual i futura. Concretament, convé analitzar els canvis recents en la política contemporània que van provocar a tot el món episodis de dissensió ocupacional i mobilització civil amb l’ús de tàctiques i estratègies per satisfer necessitats imprevistes. 

Dos exemples recents i ben significatius d’aquestes adaptacions d’infraestructures són les protestes Dilli Chalo que es van succeir al nord de l’Índia els anys 2020 i 2021 i l’èxode a peu de treballadors migrants amb l’aparició de la pandèmia de la covid-19 el març de 2020. En el marc d’aquests esdeveniments, aquest assaig mira d’explicar algunes conclusions específiques de la regió que avui dia es poden extraure de les diferents maneres en què els manifestants i els ocupants d’aquests artefactes infraestructurals van conformar la dissensió creativa centrada al carrer dins del conjunt finit d’escenaris modelats tal com van ser programats i dissenyats per arquitectes i dissenyadors.  

Aquest assaig es fonamenta en una premissa crucial: moltes vegades, en el context de l’Àsia meridional, el carrer ha englobat històricament hegemonies polítiques emergents demostratives en què la negociació d’infraestructures existents per emparar múltiples funcions, tant espacials com socials, ha constituït una part fonamental per al diàleg polític futur. El redisseny civil d’infraestructures existents en aquests escenaris contemporanis va arribar per trastocar l’exercici d’autonomia local a nivell de carrer. Les dues revolucions (l’èxode migratori i les protestes dels agricultors), tot i que tenen diferents reaccions i causes inicials, van demostrar en última instància el dret dels ciutadans indis a la ciutat.