Regla, estil i època. El dilema dels referents del disseny en una època "sense estil"

La segona meitat del segle XX ha estat testimoni de la desaparició de la burgesia com a classe dominant en sentit estricte i la consegüent desaparició de la cultura com a intrument clau de domini social. El nou model és imposat pel sistema financer internacional -desclassat i desnacionalitzat- i està representat pel consumisme com a substitut simbòlic de l'exercici de la cultura.
La societat està mancada llavors d'un model cultural dominant i, per tant, de l'estil de l'època. El disseny rep l'impacte d'aquesta dissolució i perd qualsevol codi estable, si més no en els nivells estètic i simbòlic, la qual cosa redueix la possibilitat del judici de valor. En aquest estat de dispersió axiològica, es fa difícil postular una via de recuperació, però alhora ja queden creades les condicions per a una reformulació de la pràctica del disseny que assumeixi el desafiament de positivar la pluralitat de llenguatges sense renunciar a la qualitat cultural.