«No és que no m’agrade el valencià, és que no es pot usar» : pràctiques i ideologies lingüístiques entre adolescents castellonencs d’origen immigrant

Aquest article explora les pràctiques i ideologies lingüístiques d’una mostra d’estudiants de quart d’ESO d’origen immigrant de Castelló de la Plana a partir d’una anàlisi qualitativa dels discursos en què recontextualitzen les seues pràctiques lingüístiques en diferents espais de socialització. L’objectiu és entendre els processos de formació dels seus repertoris i identitats lingüístics, i saber fins a quin punt esdevenen nous parlants del català i/o del castellà. Els resultats mostren que la llar es configura com l’únic espai en què encara predomina l’ús de les llengües immigrants, i que les aules apareixen com l’únic espai d’aprenentatge i de pràctica limitada del català. El camp de la socialització amb iguals, en canvi, està marcat per un ús restringit de les llengües immigrants i per un ús extensiu del castellà, que consideren clau per a la creació de noves relacions en la societat d’acollida. Tot i que no es detecta un rebuig explícit del català, al qual reconeixen una certa legitimitat en clau territorial i històrica, el veuen com un recurs limitat al seu grup de parlants nadius, del qual no se senten part.
Paraules clau: nous parlants, immigració, pràctiques lingüístiques, ideologies lingüístiques, País Valencià.