La cara i la creu de l'Església Catòlica respecte l'exegesi historicocrítica

Si l’encíclica Providentissimus Deus va ser el primer intent pontifici d’introduir la llavor de l’exegesihistoricocrítica en el món catòlic, l’encíclica Pascendi Dominici Gregis la neutralitzà i Spiritus Paraclituscontinuà barrant-li el pas. Divino Afflante Spiritu esdevingué el seu gran pòrtic d’entrada i DeiVerbum assegurà un magnífic terreny eclesial on cultivar aquesta llavor exegètica. Aquest àmbit ufanósrevitalitzà la Pontifícia Comissió Bíblica que produïa els primers fruits historicocrítics amb elsdocuments La Interpretació de la Bíblia en l’Església i El poble jueu i les seves Sagrades Escripturesen la Bíblia cristiana. Els fruits han continuat amb els documents Bíblia i moral i Inspiració i veritat dela Sagrada Escriptura amb el canvi hermenèutic de l’aproximació canònica, però sense menystenirles seves arrels historicocrítiques i reconeixent la dependència d’elles. Els pròlegs del papa Benet XVIals dos volums de Jesús de Nazaret i l’exhortació postsinodal Verbum Domini comparteixen el mateixhàbitat de la Verbum Dei, però provenen d’una parcel·la més teològica i pastoral que ha condicionat,amb la proposta canònica, el sempre mal·leable camp exegètic. Des de la parcel·la historicocrítica esreclama confiança i respecte en l’orientació honesta i fidel del seu treball, que tants bons fruits hadonat i dóna si gaudeix d’un terreny folgat per créixer.