Esperança humana, esperança cristiana

L’esperança en la SALVACIÓ i en la PLENITUD DE LA VIDA I DE LA HISTÒRIA constitueix una dimensió essencial de l’experiència religiosa que és característica del cristianisme. En moments històrics de pessimisme o desànim, aquesta experiència religiosa basada en l’esperança hauria de constituir un agulló interessant per a la mateixa societat. I en el pla eclesial, comunitàriament no podem viure la fe deslligant-la de l’esperança i convertint-la en un simple instrument per assegurar ideològicament l’estabilitat de la institució. Convé deixar que la fe es nodreixi de l’esperança en què descansa, perquè la pràctica de l’amor i la recerca de justícia tinguin la seva font en el Déu que a través de Jesucrist ha obert la història a un futur insospitat de plenitud. Al cap i a la fi, l’Església és la comunitat dels qui creuen que Déu és més gran que la història i que els càlculs interessats de les institucions. Malgrat tots els determinismes i poders que dominen la història i van imposant la seva tirania sobre les persones i els pobles, tenir fe és confiar i treballar per la victòria de Déu sobre el mal, les limitacions deshumanitzadores i la mort. Hi està en joc la possibilitat de l’extensió del Regne de Déu en aquest món, a través de l’Església i més enllà de les seves fronteres institucionals, ja que la voluntat salvífica de Déu és universal.