Bach e Händel : un confronto

El coneixement que tenim avui dia sobre les figures de Bach i de Händel està relacionat, bàsicament, amb la caracterologia diversa que els infantà, curulla de contrastos i farcida d’equivalències, com assenyala el professor Dr. Alberto Basso en el magistral article que ens ofereix, sota el títol «Bach e Händel: un confronto». El nexe que els uneix, la música, fou viscut d’una manera ben diferenciada en la major part dels aspectes artístics, musicals, professionals i, àdhuc, confessionals de llurs personalitats. Tot i que hi ha elements comuns, tant en la formació del pes de la seva trajectòria inicial, com en la llibertat emprada en l’ús de les afinitats electives que segellaren, més avant, la seva personalitat artística, llur testimoni esdevé una mostra excel·lent de la riquesa de matisos en què hom pot expressar-se. Segons Alberto Basso, l’aprofundiment musical de Bach es deu especialment a una sentida prevalença litúrgica, empeltada de l’espiritualitat essencial que sadolla tota la seva producció. Diversament, però no de manera contrària, el plantejament de Händel es dirigeix a l’evocació d’una religiositat que s’avé amb el caràcter obert del públic teatral de l’època. Tots dos compositors crearen obres de primera magnitud en la seva jovenesa. Malgrat que a Bach li mancà l’experiència teatral, es convertí en un extraordinari treballador d’aquest art. No buscava un eclecticisme pràctic, sinó una vivència real del seu ofici, per això esdevingué organista, Konzertmeister, Kapellmeister i Direktor Musices municipal, a més, vers el 1744, s’interessà també per la musica speculativa. Altrament, cadascun dels seus fills cercà el seu propi camí en l’art musical. El 1738, Lorenz Christoph Mizler, antic alumne de Bach, creà la Società per Corrispondenza delle Sciencie Musicali, a Leipzig. Bach hi fou admès, tot i que, com ressalta Alberto Basso, es limità a crear músiques d’ús habitual, bé que dotades d’aquella divina resplendor que el féu esdevenir immortal.