Le prime pubblicazioni in Italia concernenti il Barocco musicale

Alberto Basso ens ofereix un estudi exhaustiu dels orígens de la historiografia barroca a Itàlia, que parteix de l’obra del P. Giovanni Battista Martini i la publicació dels tres primers volums d’una Storia della Musica (1757, 1770 i 1781); però cal referir-se també a una altra obra del mateix autor, Esemplare o si Saggio fondamentale prattico di contrapunto sopra il canto fermo (1774-1775), on publica 107 exemples de diversos compositors de la segona meitat del segle XVI i la primera del XVII; el seguí Giuseppe Paolucci amb Arte pratica de contrappunto dimostrata con esempi di vari autori e con osservazioni (1765-1772), on esmenta obres, a més dels compositors italians, de Haendel i Fux. L’interès per la música barroca reneix a Itàlia a la segona meitat del segle XIX; la casa Ricordi publicà la sèrie de 14 volums L’arte antica e moderna (1865-1873), però era una prima esplorazione del repertori aliè al melodrama, i inferior en ambició a les Opera omnia de Haendel per F. Chrysander, o a la resurrecció de l’Alte Musik als països germànics. A finals del segle XIX es crea a Roma una Societat Bach. Entre els musicòlegs italians destaca Luigi Torchi, autor de L’Arte Musicale in Italia, ambiciós projecte de 34 volums, dels quals se’n publicaren només set; seguí encara amb La musica strumentale in Italia nei secoli XVI, XVII e XVIII. Al costat d’historiadors com Leonardo Perosa, Amitore Galli, Amelia Civita i Domenico Alaleona, l’eina de la represa de la consciència de la música del Barroc fou la Rivista Musicale Italiana (1894-1955). Malgrat dos esculls fonamentals —la incomprensió de Croce vers el barroc i el judici genèric d’aquest estil com a personificació del mal gust—, avui esdevé imprescindible resituar-lo en el seu lloc, com a manifestació del pensament i de la cultura.