Disquisicions metafísiques i ètiques, a manera d’introducció

El Dr Salomon Resnik ha enviat aquest primer capítol d’un llibre encara nopublicat, volent contribuir a l’homenatge que li fem al Dr. Pere Folch Mateu enaquest número de la Revista. Transcrivim les seves paraules:“El Dr. Pere Folch Mateu ha sigut una figura important en el procés delnaixement i la formació del grup psicoanalític de Barcelona. Jo hecontribuït a aquesta formació i a prop d’ell he conegut una personad’extraordinària qualitat humana, de gran cultura humanística i honesta.He pensat a dedicar-li el primer capítol del meu llibre Metafísica delmaquinisme, a títol d’introducció, perquè penso que li hagués plagut molttenint present la seva pròpia implicació ideològica, tant política comfilosòfica, més enllà de la seva posició de psicoanalista didàctic, i pel seugran sentit de l’humor, o sigui de la seva capacitat lúdica, tant en elquotidià com en el seu treball i que, en certa manera, havíem compartit.”

Resnik ens parla de les seves motivacions en el tractament del’autisme infantil i la psicosi. Explica com, essent ja psiquiatrai psicoanalista didàctic d’adults, nens i adolescents, va creureque era possible fer-hi una aproximació terapèutica i va ser-neun dels precursors a l’Argentina, als anys quaranta. Començal’article parlant del “moviment perpetu”, terme que li haviadespertat interès i desvetllat la imaginació cap als cinc anys, icom va seguir fent-se preguntes sobre aquest terme fins al’edat adulta. Pensa que tal vegada van ser aquestes preguntesles que el van portar a imaginar, ja d’adult i essentprofessional, la possibilitat del tractament de l’autismeinfantil. Menciona el cas d’un nen autista de 6 anys que vaseguir durant anys, junt amb els seus alumnes, quan eraprofessor de psiquiatria de la Facultat de Medicina de laUniversitat Catòlica de Roma.Partint del “moviment perpetu”, ens parla de les sevesfantasies sobre el “Motor Man” en relació a l’inici de larevolució industrial. Fa referència a l’alquímia, al deus exmachina i al Gòlem. Cita diferents autors, des dels clàssics finsa d’altres més contemporanis, i ens diu que parla dels pacientsutilitzant la metàfora teatral, com si l’espai circumdant estransformés en un escenari on es recités la seva manera desentir o de no sentir la vida.