Nacionalisme, internacionalisme, cosmopolitisme i altres malentesos

El procés d’emancipació nacional que coneix Catalunya d’ençà 2012 constitueix una excel·lent oportunitat per posar de manifest com allò que sovint es presenta sota l’etiqueta genèrica de “els nacionalismes” emmascara dinàmiques històriques, socials, polítiques, econòmiques diverses i àdhuc contradictòries o antagòniques.
Parlar sense matisos de “nacionalisme” implica reduir a la unitat processos que no poden ser entesos al marge de la manera com segments socials amb interessos i objectius específics fan servir la seva idea de pàtria com a font de
legitimitat moral i recurs passional per a les seves mobilitzacions. En aquests contextos, tan les ideologies nacionalistes com les que es presumeixen antinacionalistes –internacionalisme i cosmopolitisme– ofereixen ambivalències i fins
i tot intercanviabilitat a l’hora de ser invocades. De pas, una bona oportunitat, la de les relacions amb el “procés”, per contemplar quines són les limitacions del distanciament analític dels antropòlegs a l’hora de pronunciar-se sobre els
moviments nacionalistes que es produeixen al si del seu propi país.