Quina imatge ofereixen les pel·lícules i sèries espanyoles sobre la ciència i la tecnologia? És la pregunta que es planteja un estudi de la Fundació Dr. Antoni Esteve que ha dirigit Pablo Francescutti, del Grupo de Estudios Avanzados de Comunicación de la Universitat Rey Juan Carlos. Després d’analitzar el contingut d’onze pel·lícules i cinc sèries espanyoles estrenades entre 2015 i 2020, la primera conclusió de la investigació és que la ciència i la tecnologia tenen una presència exigua en el panorama audiovisual, sobretot tenint en compte que durant aquest període es van produir a Espanya 1.503 llargmetratges (dades del Ministeri de Cultura i Esport) i 296 sèries (d’acord amb l’Observatori Europeu Audiovisual).

“L’insignificant nombre de produccions identificades acredita l’escàs atractiu que tenen les obres de ciència ficció i els thrillers científics ambientats a Espanya per a la industria cinematogràfica i televisiva”, adverteix Francescutti, dos gèneres que a més, i no casualment, en què la ciència i la tecnologia tenen un protagonisme. “De les sèries estudiades, només El ministerio del tiempo va tenir suficient èxit com per mantenir-se quatre temporades; de la resta només se’n va emetre una. No són indicadors suficients per prendre’ls com a prova del desinterès del públic per la ciència, tot o que mereixeria investigar-se si podria tenir alguna relació amb la falta de confiança en la R+D nacional expressada en les enquestes”, suggereix l’investigador.

El llibre La ciencia y la tecnologia en la ficción audiovisual española realitza una anàlisi qualitativa d’onze pel·lícules i cinc sèries amb trames situades a Espanya i estrenades entre 2015 i 2020 on la ciència i la tecnologia tenen un paper. Sèries com Rabia (2015), El Ministerio del tiempo (2015-2020), La Zona (2017) o La Valla (2020), i pel·lícules com Superlópez (2018), Segon Origen (2015), Durante la tormenta (2018), El Hoyo (2019) o Órbita 9 (2016), que es projectarà el pròxim 6 d’octubre per inaugurar el cicle de Cinema i Bioètica 2022.

“La crítica a l’aliança de la ciència amb el poder s’imposa als judicis positius. El recel en la tecnologia es encara més acusat. Alguns artefactes i innovacions són ben valorats [el far de la pel·lícula Psiconautas (2015), el televisor de Durante la tormenta, la màquina del temps de la sèrie Si no t’hagués conegut (2018), les vacunes de Rabia i La Valla], però la majoria es mostren negativament (el reactor nuclear de La Zona, típic exemple). No hi ha indicis d’utopisme tecnològic; la desindustrialització i la contaminació il·lustren el potencial nociu de la tecnificació”, explica Francescutti. “Mereix destacar-se que, de totes les disciplines i tecnologia made in Spain, la investigació en salut rep el tractament més positiu”.

El llibre inclou a més un exhaustiu repàs històric de la presència de la ciència i la tecnologia en el panorama audiovisual local i estranger. “Comparant amb la producció internacional, salta a la vista el retard de les pantalles espanyoles en incorporar temes científics i tecnològics. Ni en el cinema ni en la televisió van abundar els biopics d’investigadors ni les realitzacions de tall realista sobre ciència i tecnologia, tot i que a partir dels anys 1960 van començar a rodar-se peces de ciència ficció. Sota la dictadura, la televisió va promoure una visió eufòrica de l’avenç científic, produint alguns programes distòpics sempre i quan no s’escenifiquessin a Espanya. Amb els anys i la major competència, la televisió es va aproximar al tarannà qüestionador del cinema respecte a les institucions científiques i les innovacions científico-tècniques, resumeix Francescutti.

Una dada que crida l’atenció és que, tot i el creixement de la producció científica d’Espanya al llarg dels últims anys i les activitats favorables a la R+D local de la població registrada en les últimes enquestes, “s’observa un desfasament entre aquests indicadors positius i la pobre presència i el tractament negatiu d’aquests temes en la ficció espanyola”, conclou Francescutti.