Evolució del parc d'habitatges a la Regió Metropolitana de Barcelona (o la problemàtica de la dispersió periurbana)

Les pèrdues de població dels municipis centrals i els guanys que experimenten els perifèrics a escala metropolitana confirmen un fort moviment de dispersió des del centre cap a la primera corona i, probablement, d’aquesta cap a la segona. Les edats migratòries preferents corresponen als 20-34 anys, és a dir, les llars joves, que arrosseguen un important potencial de natalitat. Aquesta dispersió metropolitana produeix tres impactes principals sobre el territori. En primer lloc, suposa l’extensió de la massa urbana i un major interès dels municipis per promocionar habitatge, propiciant la disponibilitat de sòl raonablement accessible i la dotació amb un mínim de serveis. En segon lloc, la variació de població genera variacions en les necessitats de serveis urbans, amb el problema de com repercutir aquests costos del desenvolupament suburbà i sobre quina col·lectivitat fer-ho. Finalment, no s’han d’oblidar els problemes dels municipis centrals que perden les llars més dinàmiques i solvents. La solució d’aquestes qüestions passa per plantejar instruments de concertació i per la determinació del grau d’implicació de cada municipi en cadascuna d’aquestes problemàtiques. Un primer pas en aquesta direcció és la matriu d’entrada i sortida de migració intermunicipal, en construcció per al Pla Territorial Metropolità.