Cap a un patró territorial complex de la mobilitat residencial. El cas de la Regió Metropolitana de Barcelona

Els patrons territorials de la mobilitat residencial a les grans ciutats espanyoles han experimentat canvis profunds en els darrers anys. El nou escenari s’allunya del model de desconcentració demogràfica i suburbanització territorial que havia estat el predominant des de la dècada de 1970 i que s’havia prolongat fins als primers anys del segle XXI.

Aquest article aprofundeix en el cas de Barcelona, on s’ha observat un descens en la intensitat dels moviments suburbanitzadors i un augment en la capacitat d’atracció del centre cap als residents de les corones metropolitanes. Una cosa similar ha esdevingut amb els centres dels subsistemes residencials de la metròpoli, mentre que els municipis petits i mitjans més allunyats del centre deixen enrere períodes en què creixien a un ritme extremament intens a causa de l’aportació de la migració. Com a resultat, els orígens i les destinacions dels canvis de residència són ara més diversos i els models de suburbanització i de recentralització coexisteixen d’una forma més equilibrada, sense oblidar l’emergència dels moviments perifèria a perifèria. Tot això en el context d’una regió metropolitana més madura, en la qual l’etapa d’expansió territorial sembla haver arribat al final pel descens de la demanda endògena d’habitatge, un escenari associat a la menor generació neta de llars i als canvis en l’estructura de la població.