La paraula inspirada. De Ramon Llull a Joan Maragall

La teoria estètica maragalliana que es pot extraure de l’«Elogi de la paraula» i de l’Elogi de la poesia es teixeix a partir d’un llenguatge religiós que creiem que presenta similituds amb la teoria estètica lul·liana, amb alguns pressupòsits del sistema de Ramon Llull. En l’«Elogi de la paraula», de fet, ressonen les paraules de Llull que expliquen la meravella. La distància de segles entre dos autors que visqueren en temps molt diferents se salva per una concepció semblant que ací provarem de fer explícita. Tots dos autors cercaran la bellesa divina de la natura i, conscients de la missió encomanada a l’home, posaran al centre del seu pensament la paraula. En Llull i també en Maragall hi ha la paraula com a element inspirat per Déu, com a meravella suprema de què l’home pot disposar, si sap com fer-ho. Aquest home, que en Llull és el contemplador i en Maragall el poeta, es presentaran amb certs trets semblants. Així, en aquest article ens proposem analitzar els ressons lul·lians de la teoria estètica maragalliana que s’extrau dels dos Elogis.