Possibilitat i fracàs d'una síntesi regeneracionista ibèrica. Espanya i Catalunya en el diàleg entre Unamuno, Maragall i Zulueta (1900-1911)

A partir de l’anàlisi de la relació epistolar que Miguel de Unamuno estableix amb Joan Maragall i Lluís de Zulueta, aquest article pretén explorar el debat que s’estableix sobre el catalanisme entre la intel·lectualitat regeneracionista de principis del segle XX. Era possible encabir la creixent afirmació nacional catalanista i la codificació nacionalista implícita en la teòrica regeneració pàtria d’àmbit espanyol formulada per intel·lectuals com Unamuno? En el diàleg entaulat entre Unamuno i els seus interlocutors catalans s’evidencien complicitats, però també múltiples línies de fractura que dificulten un punt de trobada regeneracionista. L’iberisme sembla ser la idea maragalliana que actua com a síntesi, però a la pràctica les múltiples tensions en joc (la confrontació de projectes nacionalitzadors oposats, la pròpia feblesa i contradiccions inherents a la posició social de l’intel·lectual) la impossibiliten.