La perspectiva, entre neoclasicismo y romanticismo

Durant els anys inicials de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, d'acord amb una estetica classicista i amb el positivisme racionalista, ningú no discutia la necessitat de buscar unes normes universals, entre les quals quedava inclosa la Perspectiva geometrica. Més que no pas per raons estetiques, la Perspectiva era valorada per una estetica de la Raó: per I'estetica de la norma. La definició de la Perspectiva com una disciplina matematica reforcava aquestes conviccions, perque les normes teoriques dels científics hi eren reconegudes per damunt dels repertoris formals dels artistes. Així, la Perspectiva esdevenia un símbol de la victoria neoclassica sobre el barroc: una victoria de la teoria universal sobre les aplicacions practiques i, en definitiva, dels preceptes sobre els exemples. Amb el romanticisme, en canvi, es desenvolupa un nou art sota el signe d'una era marcada pel divorci entre ciencia i art, per una separació entre la Raó universal i I'univers dels sentiments. Cexperiencia individual enfront de I'espectacle de la naturalesa trobara en la pintura de paisatge una via fonamental per tal que els artistes tornin a relacionar la Perspectiva amb la seva propia practica. Igualment, I'aparició de la fotografia com a culminació de les experiencies arnb la cambra obscura comportaria el pas d'una ciencia de la representació la Perspectiva- a una tecnologia de la representació la fotografia. De la mateixa manera, la preferencia dels artistes romantics per I'ús del colorenfront del dibuix suposa el menyspreu i al capdavall I'abandó de la Perspectiva lineal.