Deadline: 15 de març de 2019.

 

L'editor d'aquest número és Jorge Luis Marzo.

Jorge Luis Marzo és historiador de l’art, doctor en Estudis Culturals, comissari d’exposicions, realitzador audiovisual, professor de BAU Centre Universitari de Disseny de Barcelona i part de l’Equip d’Investigació GREDITS. Ha desenvolupat des de finals dels anys 1980 nombrosos projectes nacionals i internacionals d’investigació, en format expositiu, audiovisual o editorial, sovint en relació a les polítiques de la imatge. Els més recents són: La competencia de lo falso. Una historia del fake (Cátedra, 2018); La década de 1990. Rewind&Forward. Hacia una competencia pública del arte (MACBA, 2018); Espectros (Virreina, 2017); Fake. No es verdad, no es mentira (IVAM, 2016); Arte en España (1939-2015). Ideas, prácticas, políticas (Cátedra, 2015, con Patricia Mayayo). En 2016 va impulsar el primer Congrés Internacional Interface Politics (BAU/GREDITS-HANGAR-UOC) amb l’objectiu d’obrir exploracions crítiques sobre els sistemes interficials en la comunicació actual. En 2018, va dirigir amb Bani Brusadin la segona edició del Congrés (BAU/GREDITS-HANGAR-MACBA), de la que parteix la convocatòria d’Artnodes 24. Més a: http://www.soymenos.net/.

Aquesta crida a articles prové del context generat a partir del II Congrés Internacional Interface Politics convidant a la comunitat acadèmica, artística, activista i del disseny a compartir experiències i anàlisis sobre l’evolució dels règims de la veritat en els seus camps d’aplicació diversos, així com sobre els fenòmens de diversa índole que despleguen a fi de pertorbar, desvetllar o fer més salubre l'aparent ordre natural dels discursos.

Per tant, interpel·lem a una variada xarxa de disciplines (comunicació, filosofia i teoria crítica, història de l’art i del disseny, semiòtica, periodisme, estudis culturals, etc.) que abordin els següents eixos temàtics: 

1) Mutacions en la producció semiòtica de la veritat en els actuals contextos socials i tecnològics.

Casos d’estudi i anàlisis en relació a les qüestions següents:

• Teoria i investigació crítica sobre els “contractes de veridicció” (de Greimas i Foucault en l’actualitat): noves nocions de realisme; formes d’establir els criteris comuns compartits per la confiança i semiòtica de la sospita; filosofia utilitarista i pragmatista i la seva influència a l’economia del sentit.

• L’eficàcia simbòlica dels signes i la societat post alfabètica. La iconografia com a model lingüístic: de la iconografia a l’espectrografia.

• Psicologia de l’engany i el prejudici cognitiu: La post-veritat com un conflicte entre uns vincles socials i competències de resposta emocional.

2) Societat en xarxa, noves formes de poder i el declivi de l’esfera pública i del seu futur. Les múltiples relacions entre el disseny d’eines globals de comunicació, el desenvolupament de la societat tecnològica interconnectada i les seves infraestructures, la crisi dels mitjans d’informació tradicionals, la contradictòria evolució del paper dels ciutadans-usuaris (respecte a motors d’emancipació social i sobre mecanismes atomitzats d’intoxicació i distracció de masses).

• El llenguatge post-polític des de l’època daurada de la televisió fins a l’època de les xarxes socials.

• El relat de la tradició (identitat, nació, comunitat, història, relat, objectivitat: la tradició com a impostura).

• La propaganda algorísmica i el disseny tecnològic de la desinformació.

• Educació i post-veritat: els desplaçaments dels límits de l’autoritat i el coneixement col·lectiu, i les seves conseqüències tant dins com fora de les aules.

• El poder de les dades: jerarquies invisibles i una crítica política de la transparència.

• Opacitat i veritats materials dels objectes i dispositius sociotècnics en l’antropocè.

• Identitats en joc: l’agència política de les màscares, heteronomies i identitats impròpies en l’activisme creatiu.

• Decadència de la competència d’objectivitat en l’esfera pública: problemes de l’algoritme i propostes de revitalització.

3) Nous modes de veure.

Disseny de la transparència, estètiques de l’ofuscació, subcultures d’usuaris i crisi de la representació tradicional.

Sobre els desafiaments que la “post-veritat” representa pels processos creatius en l’art contemporani, el disseny i la creació de tecnologies populars. Sota el pes de les interfaces i infraestructures globals, la post-veritat - com una combinació de símptomes semiòtics, socials, tecnològics i postpolítics - sembla estar provocant canvis en totes les formes de representació, ja sigui visual, audiovisual, textual, objectual, performatiu i creatiu en general.

 

• Les suposades revolucions dels usuaris: la fotografia dG (després de Google).

• Saturació individualista i crisis del disseny corporatiu. De la responsabilitat del disseny a la comunicació emocional a noves pràctiques de disseny no-corporatiu: disseny dels usuaris, estils irreconeixibles o “brutalistes”, camuflatge, pràctiques professionals amateur, disseny automàtic.

• La realitat travesti: evolució del fake artístic i activista, art invisible, ficcions i desvetllaments en l’art contemporani.

• Evolució de les indústries culturals i la seva crítica: la ficció objectiva i nous formats en la TV i cinema en xarxa.

• Veritats paramètriques i ficcions en representacions algorítmiques, objectes i cossos possibles i impossibles, subcultures en fabricació i de la digitalització.

• El disseny de la transparència: una visió crítica de l’opacitat d’interfaces, aplicacions, usuaris, dades.

• El disseny col·lectiu de màquines per a mentir: ètica i estètica de trolls i bots.

• La possibilitat de mentir a través de la intel·ligència artificial (i dels seus biaixos culturals) vs. la impossibilitat tecnològica de mentir (control col·lectiu, tecnologies blockchain).

• Nous realismes per a visualitzar el que és invisible per l’ull humà (política de les infraestructures, les màquines de computació planetària i el big data).

• La fi de la ironia crítica en temps de distòpia: Memes i subcultures en entorns saturats d’ironia (cultures d’usuaris i la política identitària, el racisme irònic, usos crítics de la memètica.

• Desobediència tecnològica, rebel·lió i sabotatge: contra-producció de dades, infraestructures d’anti-vigilància i ofuscació, màquines capaces d’enganyar màquines, sabotatge dels aparells de captura.

• Historicisme, manierisme, revival...L’ús del pastitx i la ironia en el disseny post-modern.

• Aprendre de la còpia. Manipulacions, versions, fakes, com a eina d’aprenentatge.