Societat Catalana de Filosofia, 1923-2023: Cent anys de Filosofia, un segle de paraules i pensaments
Article Sidebar
Citacions a Google Acadèmic
Main Article Content
RESUM: El 17 de gener de 1923 es va fundar a Barcelona la Societat Catalana de Filosofia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Es va tractar d’una iniciativa liderada pel Dr. Ramon Turró, que, després de l’allunyament d’Eugeni d’Ors de Catalunya l’any 1920, va trobar un ambient favorable per als seus projectes intel·lectuals i culturals, amb el suport de la Mancomunitat de Catalunya i l’aixopluc de l’Institut d’Estudis Catalans, establert el 1907. Ara bé, amb la Dictadura de Primo de Rivera iniciada el mes de setembre de 1923, la vida de l’Institut d’Estudis Catalans va quedar afectada molt negativament, alhora que la Mancomunitat va desaparèixer l’any 1925. Per bé que aviat es va publicar el primer número de l’Anuari de la Societat Catalana de Filosofia, amb data de 1923, el cert és que la Societat Catalana de Filosofia es va veure obligada a suspendre les seves activitats, que, per qüestions polítiques i ideològiques, tampoc es van poder restablir l’any 1931, amb la proclamació de la Segona República. Tot i que sempre hi ha hagut filòsofs en la història de l’Institut d’Estudis Catalans (després d’Eugeni d’Ors i Ramon Turró, es poden esmentar altres noms com els de Jaume Serra Hunter i Joaquim Carreras Artau, ambdós membres numeraris), va caldre esperar a la transició democràtica per tal que la Societat Catalana de Filosofia recuperés, l’any 1980, el seu to vital gràcies als esforços de diversos professors, entre els quals podem esmentar Eusebi Colomer, Francesc Gomà, Pere Lluís Font i Jordi Sales. Naturalment, la trajectòria de la Societat Catalana de Filosofia convida a una reflexió sobre la possible existència d’una escola filosòfica catalana, qüestió disputada i controvertida que s’arrela en la filosofia dinovena del sentit comú, representada especialment per Francesc Llorens i Barba, per bé que, en línies generals, es pot acceptar –segons les opinions de pensadors com ara Eduard Nicol, Josep Calsamiglia, Alexandre Sanvisens i Eusebi Colomer– l’existència d’un estil de fer filosofia, que es caracteritza no per una identitat doctrinal sistemàtica, sinó per una disposició que aposta per l’acceptació d’un realisme gnoseològic basat en la consciència, la relació entre el pensament i la vida, i la presència d’elements espiritualistes i educatius.
PARAULES CLAU: filosofia, història de la filosofia catalana, Societat Catalana de Filosofia, Institut d’Estudis Catalans.
Article Details
Conrad Vilanou, Universitat de Barcelona
GREPPS-Societat Catalana de Filosofia (filial de l’Institut
d’Estudis Catalans)
Articles més llegits del mateix autor/a
- Conrad Vilanou, Historia conceptual e historia intelectual , Ars Brevis: 2006: Núm.: 12
- Conrad Vilanou, De la 'Bildung' a la pedagogía hermenéutica , Ars Brevis: 2001: Núm.: 7
- Conrad Vilanou, Jordi García Farrero, La juventud, entre el ethos victoriano y el eros pedagógico , Ars Brevis: 2011: Núm.: 17
- Raquel De la Arada, Ferran Sánchez, Conrad Vilanou, Joventut i cinema: Entre l’adoctrinament ideològic i la rebel·lia. Tres models: L’Urss, l’Alemanya nazi i els Estats Units , Ars Brevis: Núm. 28 (2022)
- Oriol de Bolòs, Conrad Vilanou, Sobre l'origen del bàsquet: quan la religió esdevé esport , Ars Brevis: 2004: Núm.: 10
- Jordi Planella, Conrad Vilanou, La natura, entre l'esport i la guerra: vers una ètica de la responsabilitat , Ars Brevis: 2009: Núm.: 15
- Conrad Vilanou, Sobre l'arquitectònica orsiana: revisió bibliogràfica d'Eugeni d'Ors, en el centenari del Glosari (1906-2006) , Ars Brevis: 2005: Núm.: 11
- Conrad Vilanou, Quan la memòria esdevé "a priori" pedagògic. Europa i Occident en la filosofia de l'educació del professor Octavi Fullat , Ars Brevis: 2007: Núm.: 13