Dilemes i paradoxes de l’autogovern del cos

La contemporaneïtat presideix el naixement d’un temps quotidià completament envaït per una extensa recerca de la vida humana: l’angoixa de l’edat, l’obsessió per la salut i la forma física, els rituals de manteniment i règim alimentari, la recerca de teràpies autònomes i la proliferació de l’automedicació són indicadors de la fascinació sense precedents per l’autoconeixement i l’autorealització. Aquesta reflexivitat social, coneixement impregnat del saber mèdic i psicològic típic de la modernitat tardana, no sempre augmenta la capacitat de domini de la situació externa dels actors. Al contrari, intimida i inhibeix, sovint, les possibilitats d’escollir. Un major coneixement sobre la vida social no sembla equivaler a un major control sobre el nostre destí. Aquesta incapacitat, originada per l’excés de reflexivitat, és també la conseqüència de l’atmosfera de rigidesa i immobilitat en el nivell social. La societat sembla immune a qualsevol canvi mentre que les reformes permanents es desplacen cap al mateix individu i cap al seu cos. En un moment en el qual els límits de coneixement de la societat en el seu conjunt invaliden les seves capacitats de canvi, el coneixement que cada individu té sobre ell mateix i les possibilitats d’alteració del recorregut i l’arquitectura corporal que sembla assegurar, es converteixen en l’últim refugi del progrés.