La llarga aventura dels drets d’autor de Verdaguer (1896-1982)

La propietat intel·lectual de Verdaguer va estar subjecta entre 1894 i 1981 a un seguit de vicissituds que resulten, com a mínim, curioses i en part sorprenents. Venuda el 1894 a Deseada Martínez per «subsistir i pagar deutes», segons l’escriptura, fou deixada en herència a la família adoptiva Duran-Martínez i en una petita part a la sanguínia. Venuda el 1903 a l’editor J. Agustí, que en publicà les OC, fou posada com a aval d’un crèdit d’Enriqueta de Quadras, que executà judicialment l’aval. Agustí havia venut els drets a F. Matheu per unes OC de preu popular. Aquest va haver de tornar a pagar perquè la propietària no estigué conforme amb aquesta venda. Morta ella, els seus fills, primer com a Borràs de Quadras i en altres moments com a Família Borràs o com a Editorial Selecta, vetllaran sempre per aquesta propietat (edicions d’obres soltes, fragments, musicacions, traduccions), passant per plets amb els Verdaguer fills de la germana Francesca (tribunals de primera instància, audiència, suprem) i requeriments a la Casa Ricordi i els hereus de Falla per L’Atlàntida i problemes amb la censura, l’SGAE, el Registre de la Propietat Intel·lectual, el Ministeri d’Educació, editorials, etc. La qüestió s’acabà quan el 1982 els drets passaren al domini públic.