La renovació dels estudis verdaguerians: el reconeixement d’un clàssic

El treball presenta una síntesi històrica de com Jacint Verdaguer va passar de ser un escriptor famós en vida pels seus poemes èpics i religiosos a un mite popular i nacional arran dels seus conflictes amb la jerarquia i de la seva mort a esdevenir, al llarg del segle xx, a ser considerat, a més, un clàssic i el millor escriptor català de l’època vuitcentista. I tot això a desgrat de la marginació que va sofrir per part de la crítica literària i de l’Església, dels intents d’apropiació per part de les dictadures de Primo de Rivera i de Franco. La recuperació de la seva obra i de la seva figura, iniciades tímidament en la dècada dels 30 del segle passat, continuada per l’exili i per la resistència interior i a partir dels anys 50 per la tasca erudita de personatges com Josep M. de Casacuberta i biogràfica de Josep Miracle, Sebastià Juan Arbó i Joan Torrent i Fàbregas, va passar en els 80 a ser incorporat als estudis universitaris i secundaris, ja com a clàssic, de la mà de Joaquim Molas i Ricard Torrents i els seus deixebles, i d’entitats com la Societat Verdaguer, la revista Anuari Verdaguer i els col·loquis
internacionals sobre l’escriptor i la seva època. Una sèrie d’accions que han generat un actiu i intens moviment verdaguerista.