De la defensa de Girona al control de la muntanya de la Barrufa (segles XVIII-XIX): la construcció de les torres de Sant Narcís, Sant Lluís i Sant Daniel

La construcció, primer, del fort de Montjuïc i, després, de la torre de Sant Joan, proporcionà una important protecció a Girona, tot i que no fou completa. Bona part dels problemes es concentraven en el fet que les citades fortificacions estaven massa a prop de la ciutat i no tenien prou capacitat per controlar els accessos situats al nord de la muntanya de la Barrufa. El setge de l’hivern de 1710/1 ho posà de manifest per la llibertat de moviments de què disposaren els soldats francesos. Acabada la guerra de Successió Espanyola s’encetà un llarg període de pau, en el qual se succeïren els projectes, tot i que no se n’executà cap fins a la Guerra Gran (1793-1795). La construcció de les torres de Sant Narcís, Sant Lluís i Sant Daniel, entre el 1794 i el 1795, foren l’opció escollida, encara que no del tot reeixida. Durant les operacions militars de la guerra del Francès a Girona (1808-1809), les citades torres foren protagonistes durant un curt espai de temps, en els primers mesos del segon setge (maig i juny de 1809). Un cop acabada la guerra, nous planejaments aconsellaren reforçar aquell sector, però cap es portà a terme.