La liminalitat com a motor d’Un alè de vida de Clarice Lispector

Aquest article proposa una lectura d’Un alè de vida com una obra no tancada sinó contínuament activada, que es resisteix a la conclusió i es manté en moviment. L’estudi es construeix a partir de dos grans blocs: el llenguatge i el personatge d’Ângela Pralini, entesos com els principals punts d’accés per explorar la noció d’infinitud dins el text. El primer bloc examina com es configura la protagonista i quina funció narrativa assumeix, contrastant-ho amb models més tradicionals del personatge literari. El segon bloc analitza la desconnexió entre significat i significant, una fractura recurrent en Lispector i en la teoria literària, abordada aquí sota la idea de «la impotència del llenguatge». A través d’aquests dos eixos, l’anàlisi busca determinar quins aspectes de l’obra queden oberts i inconclusos, i quins, per contra, són formulats de manera intencionada i definida.