La bèstia que hi ha en mi: subjecte i llengua en la postanimalitat de Luz Pichel

Identificada des de la literatura castellana com una de les representants del corrent de poesia «neorrural» i des de la literatura gallega com una de les cultivadores del que s’ha anomenat «postruralisme» i que indaga en la desaparició d’un món i una manera de viure relacionada amb la cultura pagesa, el conjunt de l’obra de Luz Pichel funciona, en realitat, com un ariet contra tots dos camps de recepció on s’inscriu, en oferir sentits no previstos d’acord amb un programa d’experimentació que uneix l’inconformisme sociopolític a un qüestionament del llenguatge com a eina de representació del món. En aquest treball ens proposem d’aprofundir en la importància del tractament del trop animal en la poètica de Pichel, ja que en el seu rebuig sistemàtic a la tradicional antropomorfització de l’Altre animal i a l’animalització de l’Altre humà advertim el desig de qüestionar els fonaments de les oposicions jeràrquiques que constitueixen la visió hegemònica del subjecte occidental d’acord amb una pràctica ètica, política i retòrica marcada per la recerca de la utopia.