Poesia de Feliu Formosa

No sabent res de les veus que arriben uns instants abans que les mirades, no és difícil d’intuir el seu foc domèstic. L’infern mut on cremen les històries personals, els rostres el delaten: porten a les mans safates plenes de capvespres, tallen les estrelles amb ganivets poc esmolats, aboquen en un got la blancor de la lluna i, abans que els rellotges marquin la represa somnolent de la jornada, s’alcen de les cadires i enfilen la tarda amb el cap lleugerament baix i els ulls de vidre perquè, com de costum, se’ls ha fet fosc a ple migdia sense sospitar que només són un poema.