Posición y funciones de los Estatutos de Autonomía en la STC 31/2010

La STC 31/2010, en una línia similar a la que proposava l’Informe del Consell d’Estat de 16 de febrer de 2006 sobre modificacions de la Constitució, ha limitat de manera molt severa les funcions constitucionals dels estatuts d’autonomia, alhora que els ha negat qualsevol rang normatiu especial que no sigui el propi de qualsevol altre tipus de llei orgànica. De la doctrina jurisprudencial mantinguda en aquesta sentència, es desprèn que els estatuts d’autonomia no són normes adequades per definir les potestats i funcions compreses en les competències que atribueixen a les respectives comunitats autònomes; per això, encara que puguin “descriure-les”, aquestes disposicions no tenen força normativa. Tampoc no poden preveure els estatuts un possible desenvolupament de l’Estat autonòmic, atès que les categories constitucionals que li pertanyen i també la determinació de les submatèries sobre les quals s’exerceixen les funcions competencials, constitueixen un monopoli interpretatiu del Tribunal Constitucional. Aquesta sèrie de limitacions i d’incapacitats fa que els estatuts d’autonomia no puguin assegurar un àmbit de competències exclusives autonòmiques, perquè, en qualsevol circumstància, l’Estat té capacitat de regular la matèria corresponent mitjançant les seves competències horitzontals i, a més a més, amb efecte de primacia. I, finalment, pel que fa a les competències compartides, l’Estat podrà definir allò que és bàsic amb el detall que consideri oportú i segons la manera normativa que estimi més convenient (legislativa, reglamentària o executiva). Ens trobem, doncs, davant un nou intent de donar per finalitzat el procés autonòmic, privant els estatuts del possible exercici del principi dispositiu i eradicant-los, en adequat “feed back”, la seva força normativa i les seves funciones constitucionals originàries.