El fenomen de la immigració ha suposat tot un repte per als professionals de la salut, no només per problemes de comunicació, sinó també pels hàbits tradicionals per al tractament de malalties que predominen en els països d’origen. Al Magrib, d’on procedeixen un gran percentatge dels immigrants que arriben al nostre país, l’ús de plantes medicinals a la medicina popular és una pràctica ben habitual.

A la consulta, els pacients no solen mencionar el consum d’aquests remeis alternatius, bé perquè els consideren innocus o perquè ho troben innecessari. Els metges, per la seva banda, tampoc acostumen a preguntar al respecte per falta d’hàbit i perquè fins ara no existia una font contrastada que reunís les característiques demostrades d’aquest tipus de teràpies naturals.

Per aquest motiu, la Fundació Dr. Antoni Esteve ha editat la Guía de plantas medicinales del Magreb, un Quadern en què no només s’enumeren les principals plantes medicinals de la cultura popular del Magrib i els seus principis actius, sinó que també identifica cadascuna d’aquestes drogues vegetals amb les seves diferents denominacions, els seus equivalents en àrab estàndard i berber i els seus noms populars traduïts a les quatre llengües oficials de l’Estat espanyol. Tot amb l’objectiu de que el metge pugui identificar amb exactitud el remei tradicional i valorar si el pacient ha d’abandonar o no el tractament natural per possibles efectes adversos.

La guia reuneix en imatges en color les 25 plantes medicinals que més s’utilitzen al Magrib en completes fitxes que contenen la seva descripció, els efectes adversos, contraindicacions i interaccions conegudes amb medicaments convencionals. Realitzat per José Alfonso del Villar Ruiz de la Torre i Esther Melo Herráiz, aquest Quadern és una de les poques publicacions contrastades científicament que duen a terme una crítica raonada dels remeis populars.