L’ànima immortal com a seu de la identitat moral: J. J. Spalding i G. W. Leibniz

El 1748, Johann Joachim Spalding (1714-1804) publica la primera edició de l’obraDie Bestimmung des Menschen, treball consagrat a reflexionar sobre el fi de l’existènciahumana que, ben aviat, adquireix un ressò notori. La setena edició de 1763, val a dir, atiauna discussió sucosa entre Moses Mendelssohn (1729-1786) i Thomas Abbt (1738-1766):la ressenya de Die Bestimmung des Menschen que Mendelssohn publica amb motiu deldebat (Orakel, die Bestimmung des Menschen bettreffend, 1764) destaca per la consideracióque, ben mirat, les idees de Spalding són molt properes a les idees de G. W. Leibniz(1646-1716). L’objectiu del present article passa per argüir que la relació de semblançaadduïda per Mendelssohn es troba justificada en tant que Spalding i Leibniz comparteixendues idees substantives pel que fa a la naturalesa de l’ànima humana: tots dos la presenten(i) com a ens immortal i (ii) com a seu de la identitat moral de l’individu i, en aquest sentit,com a subjecte mereixedor de premis i càstigs que, en tot cas, li seran retribuïts desprésde l’existència terrenal. Per tal de mostrar-ho, dividirem l’article en dos grans blocs consagratsrespectivament als dos autors en joc: en el primer, més extens, desglossarem elseixos de Die Bestimmung des Menschen; en el segon, més breu, escodrinyarem les reflexionssobre identitat moral i identitat anímica que Leibniz inclou als Nouveaux essais surl’entendement humain (1704) i n’arrodonirem la lectura amb un passatge il·luminador dela Monadologie (1710).