Breu “memòria” d’un esforç mai prou aconseguit: la recerca de la dignitat i la justícia. Sobre els drets... i els deures

La Declaració universal dels drets humans (DUDH) és el referent teòric del nostre temps que aspira al seu acompliment. Malgrat això, tal aspiració resta molt lluny de veure’s satisfeta. N’hi ha prou a donar un cop d’ull a ’actualitat mundial per adonar-se que la distància entre la Declaració i la realitat és, gairebé, insuperable per diversos motius, no per la impossibilitat en si mateixa que així sigui.
L’article fa un esbós de l’itinerari històric de tal aspiració amb diversitat de formulacions al llarg del temps: des del tercer mil·lenni aC fins avui hom ha manifestat, i ha volgut frenar, la desigualtat social, l’abús, la manipulació... la negació sistemàtica dels drets fonamentals, un viure indigne de qui ho pateix. Qui provoca tal patiment, o el consent, malgrat les aparences, se situa en un nivell infrahumà, es degrada a si mateix i, també, el seu entorn.
PARAULES CLAU: drets, deures, procés històric, educació.


ABSTRACT: The Universal Declaration of Human Rights (UDHR) is the theoretical reference of our times which aims at being accomplished. Despite this, this aim is far from being achieved. Suffice it to take a look at the world’s current affairs to realize that the gap between the Declaration and reality is almost insurmountable for different reasons, but not because of its impossibility.
This article briefly describes the historical itinerary of this aim with different formulations throughout time: from the third millennium BC until today, people have wanted to stop social inequalities, abuse, manipulation… the systematic denial of fundamental rights, an undignified life for those who suffer. Those who produce this suffering, or let it happen, despite appearances, place themselves at an infrahuman level, degrading themselves and their environment.
KEYWORDS: rights, duties, historical process, education