Maleabilidad y transformaciones : la "familia euroamericana" contemporánea

Una revisió a la família occidental des de les Ciències Socials pot revelar una aparent contradicció: mentre que d'una banda sembla tractar-se d'una institució en crisi permanent i d'una creixent fragilitat, d'altra les evidències acadèmiques i socials mostren no només la seva plena vigència, sinó també l'enorme rellevància que cobra en l'entorn contemporani, sobretot davant els escenaris de crisi i les seves conseqüències. Com va assenyalar en el seu moment Segalen (1992), en realitat ens trobem davant d'una institució extraordinàriament dúctil i amb una enorme capacitat d'adaptació a les circumstàncies socioculturals de cada context històric particular. En aquest article revisaré alguns dels canvis que poden ajudar-nos a explicar aquesta capacitat d'adaptació i que giren al voltant de factors clau com el gènere, la criança o les noves formes de parentalitat, entre d'altres. El cas espanyol em servirà com a exemple del grau i abast que arriben a tenir aquests canvis adaptatius i de com cada un d'ells ha suposat una reactualització del paper de la família més que la seva elegia o el seu epitafi. Finalment, em referiré a un component bàsic de la pervivència familiar: el seu paper com a malla assistencial bàsica de suport i atenció.