Relaciones sirio-turcas : la fallida política exterior de Turquía para Oriente Medio

Hi ha pocs dubtes sobre el fet que la política exterior turca de caràcter assertiu, proactiu i independent amb especial atenció a l'Orient Mitjà i els territoris que anteriorment van estar en l'òrbita otomana, posada en marxa pel Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) durant les seves dues primeres legislatures en el poder és un dels paràmetres més important d'entre els que han permès situar Turquia com un mediador imparcial i eficient en conflictes no només regionals, sinó també globals. Amb això ha millorat gairebé totes les relacions i ha proporcionat una tendència cap a l'estabilitat regional en una zona tan conflictiva com l'Orient Mitjà. No obstant això, amb l'inici de l'onada de canvi polític propiciat per les revostes antiautoritàries en el món àrab, el país euroasiàtic no es va presentar com un mediador sinó més aviat com un actor revisionista que canviava la percepció a una més intrusiva a l'hora de relacionar-se amb els països veïns. Un exemple d'això el podem trobar en les relacions de Turquia amb Síria. Pel que fa a això últim, el principal objectiu d'aquest article és determinar els paràmetres generals de la política exterior turca cap a Orient Mitjà en les diferents etapes, des de la seva configuració en les actuals fronteres, i més concretament, en relació a la veïna República Àrab Síria. Per això, es realitzarà una minuciosa anàlisi de l'evolució de les relacions bilaterals des de 2003 fins a l'actualitat quan a la crisi de refugiats i la desestabilització a Síria marquen l'agenda de forma determinant.