La complicitat i les responsabilitats després del règimen de Pinochet: el cas d'"El Mocito"
Article Sidebar
Main Article Content
En 2010 va irrompre en l'escenari públic xilè una figura anomenada El Mocito, la imatge del qual va enterbolir les aigües de la memòria col·lectiva de la posdictadura. Jorgelino Vergara, un jove que en la seva adolescència els servia el cafè al cap de la policia secreta de Pinochet i les seves secuaces, va complir labors als centres clandestins de detenció, particularment al notori centre de tortura del carrer Simón Bolívar 8.800. Entre el 2010 i el 2012, es va construir un arxiu al voltant d'aquest personatge menor de l'aparell repressiu xilè: un arxiu que consistia en una representació fílmica (El Mocito, de Marcela Said Cares i Jean de Certeau, 2010); un llibre (La danza de los cuervos, de Javier Rebolledo, 2012); i una representació mediàtica (l'entrevista que Tomás Mosciatti li fa a Vergara per a CNN Xile, juliol de 2012). Com es va representar al subjecte còmplice a l'espai públic xilè a 40 anys del cop d'estat de l'11 de setembre de 1973? Quins llenguatges van donar forma al subjecte còmplice i quines reflexions polítiques i ètiques sorgeixen d'aquests llenguatges?
Article Details
Drets d'autor
Els autors que publiquen en aquesta revista estan d’acord amb els termes següents:
- Els autors conserven els drets d’autoria.
- Els textos publicats en aquesta revista estan subjectes –llevat que s'indiqui el contrari– a una llicència de Reconeixement 3.0 Espanya de Creative Commons. Podeu copiar-los, distribuir-los, comunicar-los públicament i fer-ne obres derivades sempre que reconegueu els crèdits de les obres (autoria, nom de la revista, institució editora) de la manera especificada pels autors o per la revista. La llicència completa es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by/3.0/es/deed.ca.
- Els autors són lliures de fer acords contractuals addicionals independents per a la distribució no exclusiva de la versió de l’obra publicada a la revista (com ara la publicació en un repositori institucional o en un llibre), sempre que se’n reconegui la publicació inicial en aquesta revista.
- S’encoratja els autors a publicar la seva obra en línia (en repositoris institucionals o a la seva pàgina web, per exemple) abans i durant el procés de tramesa, amb l’objectiu d’aconseguir intercanvis productius i fer que l’obra obtingui més citacions (vegeu The Effect of Open Access, en anglès).
Michael J. Lazzara, University of California, Davis
Michael J. Lazzara (Ph.D., Princeton University) és professor associat de literatura i estudis culturals llatinoamericans a la Universitat de Califòrnia, Davis. També dirigeix l'Èmfasi Designada en Drets Humans per als estudiants de doctorat. És autor de Luz Arce and Pinochet’s Xile: Testimony in the Aftermath of State Violence (Nova York: Palgrave Macmillan, 2011); Luz Arce: después del infierno (Santiago: Cuarto Propio, 2008); Prismas de la memoria: narración y trauma en la transición chilena (Santiago: Cuarto Propio, 2007); Chile in Transition: The Poetics and Politics of Memory (Gainesville: University Press of Florida, 2006); Diamela Eltit: conversación en Princeton (Princeton: PLAS, 2002); i Los años de silencio: conversaciones con narradores chilenos que escribieron bajo dictadura (Santiago: Cuarto Propio, 2002). També ha coeditat, amb Vicky Unruh, Telling Ruins in Latin America (New York: Palgrave Macmillan, 2009). El seu nou projecte, Latin American Documentary Film in the New Millennium, coeditat amb María Guadalupe Arenillas, apareixerà publicat per Palgrave Macmillan el 2016. Actualment està acabant d'escriure un altre llibre titulat Civil Obedience: Narratives of Complicity and Complaceny in Post-Pinochet Xile, sobre la complicitat dels civils amb la dictadura militar i l'administració del seu projecte neoliberal durant la transició a la democràcia.