Razones para una historia internacional contemporánea

Les històries nacionals han estat durant els dos últims segles el centre de l'activitat investigadora i de la narrativa, que ha elaborat discursos justificatius i relats d'aprenentatge o adhesió de les ciutadanies als projectes polítics corresponents. Tanmateix, aquest procés encaixa difícilment amb una veritat històrica complementària, per bé que molt diferent: la que correspon a la progressiva mundialització de les experiències en la història contemporània, amb l'increment de dinàmiques històriques conflictuales i cooperatives. La proposta d'una transhistòria si més no hauria de poder suggerir allò que resta al marge de la història nacional, allò que, sent igualment configuració i canvi, manca no obstant de límits espacials i temporals, a més dels signes propis de les identificacions grupales que han estat centrals en els relats nacionals. A la transhistòria han d'apreciar-se dinàmiques semblants a les de la història i el seu repte suposa la redefinició dels objectius, la revisió de les experiències històriques que la formen tot evitant que siguin, com fins ara, simples serrells entrellaçats de les velles històries nacionals. En aquest article m'aturaré en tres arguments o raons per a l'escriptura de la Història Internacional Contemporània: Experiències contemporànies transfrontereres; En el nou ordre: la història recondueix el discurs sobre si mateixa, i finalment Transhistoria en femení, o el que és el mateix, la Història de la Societat Internacional en perspectiva de gènere.