L'ansietat pels orígens. El problema de la història en l'avantguarda literària de Veneçuela

Aquest article examina com el discurs històric va ser qüestionat per tres autors d'avantguarda a Veneçuela. En un primer moment, protagonitzat per les aportacions d'Eduardo Blanco i Laureano Vallenilla Lanz, la representació i l'estudi de la gesta emancipadora veneçolana van ser una indagació fonamental en la cultura. D'aquesta manera es va organitzar la visió del món de la societat a finals del segle XIX i es va justificar la llarga dictadura de Juan Vicente Gómez (1908-1935). Per tant, la història es va convertir en un tòpic fonamental per a les noves generacions que van entrar en joc cap a les dècades del 1920 i del 1930. José Antonio Ramos Sucre, Arturo Uslar Pietri y Enrique Bernardo Núñez, creadors estudiats en aquest treball, qüestionaran les nocions tradicionals amb què es llegia el passat veneçolà. S'oposaran a les rígides idees d'homenia, virilitat, família, progrés i ordre, que orientaven els relats del centre de poder. Així cercaran la manera d'obrir la representació i l'organització de la realitat, i de donar cabuda a les noves capes socials que es van formar a l'època.