Cineclubisme del segle XXI. Apostant pels drets del públic

No pretenc fer un article històric. Només recollir el que alguns especialistes diuen al respecte del naixement del cineclubisme a Catalunya i la seva relació amb un tipus de cultura de classe, la burgesa. Ho podríem posar en quarantena. Malauradament no tenim encara un treball en profunditat sobre els orígens i el desenvolupament històric del cineclubisme català. Segons els escadussers estudis existents semblaria que la història dels cineclubs a Catalunya neix d’una tradició burgesa, catalanista, modernista i noucentista, que emparenta, doncs, el moviment dels cineclubs amb la pràctica cultural de les elits barcelonines.
La historiografia catalana i espanyola ha seguit la línia que ha marcat la historiografia francesa i si a Espanya se situa els orígens del cineclubisme amb la revista La Gaceta Literaria i la Residencia de Estudiantes, amb Luís Buñuel com a primer cineclubista, a França, país que marcà el model historiogràfic a seguir, tenim els inicis del cineclubisme mundial amb la revista de Louis Delluc Ciné-club (1920) o les primeres sessions de Ricciotto Canudo amb el Club des amis du Septième Art a la mateixa època.
La historiografia francesa ha marcat un model, amb un esquema que la història del cinema en altres països ha copiat, moltes vegades massa mecànicament. Però noves investigacions a nivell mundial abandonen l’origen burgès del cineclubisme per a localitzar-lo en ambients obrers i més populars.
Són per això molt importants estudis com els de Felipe Macedo, en els quals ha estudiat les primeres formes d’organització del públic de cinema, i ha aportat dades sobre un origen més popular, allunyat del que fins ara s’havia establert.