La infraestructura hidràulica a la Conca del Gaià mitjà al segle XII, segons el «Llibre blanch» de Santes Creus

La utilització deis recursos hidràulics és coneguda des de l'antiguitat. El regadiu fou la base de societats molt desenvolupades a Mesopotàmia, Egipte, la Índia, Xina i Amèrica precolombina, sempre a la vora deis grans rius. Els romans també se'n serviren, i fins arribaren a projectar l'ús «industrial» de l'aigua utilitzant-la com a energia, bé que l'emprament de grans lleves d'esclaus bloquejà la seva difussió generalitzada. Tanmateix, les notícies deis geògrafs i agrònoms musulmans ens confirmen l'aprofitament de l'energia hidràulica, —molins, per exemple— i pel regadiu, a través de canalitzacions prop dels corrents i de l'extracció d'aigües subterrànies gràcies a entremaliats mecanismes, com els qanatls i les sínies.

L'Europa medieval fou testimoni de la lenta introducció d'aquestes innnovacions tècniques fins la seva total difussió, almenys a Occident. L'energia hidràulica tingué moltes aplicacions però no hi ha dubte que una de les trascendentals fou en els molins fariners. Catalunya no va ésser una excepció. P. Bonnassie escriu: «Tant lluny com ho permet de remuntar la documentació, Catalunya apareix dotada de molins hidràulics. Durant tot el segle IX i tot el X els textos no paren de fer esment de molinos molentes, és a dir, d'instal·lacions en plenes condicions de funcionament». A partir del segle XII, els molins apareixen molt més sovint a la documentació, palesant així el desenvolupament tècnic de l'època i el seu grau de difussió.