Un cervell ètic?

Pot la neurociència dir-nos el que és o no correcte? És difícil negar que hi ha
una íntima connexió entre cervell i conducta, i també una peculiar relació entre
els nostres cervells i nosaltres mateixos. En els darrers vint anys, neurocientífics
i filòsofs han descobert que s'interroguen per les mateixes coses: la consciència,
el jo, la percepció, el pensament, els sentiments, la voluntat, la
intencionalitat, la moral, etc. La neuroimatge funcional no visualitza el pensament
humà per se, només mostra correlats de certes funcions cognitives que
hi participen. És una aproximació indirecta que genera importants qüestions
ètiques, legals i socials. La seva creixent popularitat, les expectatives creades i
les seves incipients aplicacions comercials, educatives i judicials han provocat
un creixement desorbitat de les publicacions tant en literatura estrictament
científica com ètica o legal, tot i que ens consta una gran incomunicació entre
ambdós mons. Revisem en aquest article el que sabem fins ara sobre les bases
neurològiques de l'ètica, des de la perspectiva de la filosofia de la ciència, i
defensem la tesi que no hi ha un «mòdul de l'ètica» en el cervell, si entenem
bé el significat d'aquesta atractiva però sovint instrumentalitzada paraula.