Vivències i percepcions d’un metge al voltant de l’eutanàsia

Sent metge resident el 1983, una nit de guàrdia vaig haver de presenciar l’agonia d’un pacient que s’ofegava, fent glopades com un peix, davant la mirada impotent de l’equip assistencial. Allò em va impactar i em va remoure. No entenia que la medicina pogués ser tan immisericorde. Vaig començar a buscar i als pocs anys vaig trobar els qui em van reconciliar amb el rostre humà de la meva professió: Jaume Sanz Ortiz, Marcos Gómez Sancho, Xavier Gómez Batiste, Juan Manuel Núñez Olarte, Pilar Arranz, Josep Porta, Pilar Torrubia..., pioners que van introduir les cures pal·liatives al nostre país i van fundar la Societat Espanyola de cures pal·liatives. D’ells vaig aprendre una cosa inèdita, encara avui, en
moltes facultats de medicina: a venerar els malalts que ja no es curaran, sense tirar la tovallola en l’últim tram de la vida, quan sembla que ja no es pot fer res, però hi ha molt a fer.
A partir d’aquí he experimentat que els moments més memorables de la meva pràctica professional els he viscut acompanyant en els últims dies d’alguns pacients al costat dels seus éssers estimats. M’he sentit molt pròxim a Daniel Callahan quan situava l’atenció pal·liativa al mateix nivell que la curació i la prevenció.