Estudi comparatiu del marcatge diferencial d’objecte en situacions de contacte lingüístic (català-espanyol i basc-espanyol)

Aquest treball presenta una descripció comparativa del marcatge diferencial d’objecte (MDO) —això és, l’ús d’una preposició o marca concreta per introduir determinats objectes directes—, en basc, en català i en espanyol, i ho fa centrant-se en la situació de contacte de les dues primeres llengües (on el fenomen s’exclou de l’estàndard) amb la darrera (on el fenomen és plenament normatiu). En primer lloc oferim un panorama del tractament sociolingüístic del MDO tant en català com en basc, atès que en ambdós casos el fenomen ha estat tradicionalment imputat a la influència espanyola, i, en conseqüència, ha estat estigmatitzat des del punt de vista sociolingüístic i prohibit per part de les gramàtiques prescriptives. A continuació, emprenem una caracterització del fenomen en les tres llengües estudiades, prenent en consideració les manifestacions morfosintàctiques del MDO, així com els factors que el desencadenen. Aquesta caracterització ens permet evidenciar que, tant en la situació de contacte català-espanyol com basc-espanyol, hi ha punts de convergència però també de divergència pel que fa al MDO.
Paraules clau: català, basc, espanyol, contacte de llengües, variació sintàctica, microcomparació.