La (re)construcció de l'estàndard lèxic valencià: un estudi d'actituds

La difusió de l'estàndard no sempre ha estat fàcil en un cas com el català. Amb tot, la varietat estàndard ha penetrat entre la població valenciana amb un cert èxit (Segura, 2003; Baldaquí, 2015). Al País Valencià, però, la publicació del Diccionari normatiu valencià (DNV) ha significat l'aparició d'una nova proposta de model d'estàndard lèxic: la incorporació de mots al corpus normatiu (com clevill, gasto, roín, ximenera) o la preferència per certes paraules que ja tenien una entrada al Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC2) com a formes secundàries (com vacacions, parat, catxerulo, entropessar) i al DNV han passat a ser formes principals, en lloc dels seus equivalents (vacances, aturat, milotxa, ensopegar). Aquest estudi consta d'unes enquestes a joves valencians per a conèixer les preferències lèxiques en la varietat estàndard i, així, avaluar el grau de difusió d'uns mots o altres i les actituds que desperten. Amb un acostament propi de la sociolingüística cognitiva (Geeraerts, Kristiansen i Peirsman, 2010), les dades extretes en aquest estudi indiquen que la varietat
estàndard està formada, prototípicament, pels mots propis del model estàndard general o de tipus convergent.