Falange, autarquia i crisi. La vaga general de 1951 a Barcelona

La vaga de tramvies de 1951 va ser la protesta més important que es va aixecar a la ciutat de Barcelona des de la Guerra Civil fins a 1976. Va representar un punt d’inflexió en el franquisme, ja que va contribuir a un lent canvi en les formes de dominació imposades per la dictadura. L’article analitza les causes de la protesta, emfatitzant les desavinences internes a Falange i entre Falange i el governador civil, per explicar el suport inicial al boicot als tramvies per part de sectors afins al règim. Si bé els primers agents de la protesta van ser estudiants i alguns membres de Falange, la població treballadora s’hi va anar implicant cada vegada més. La infiltració d’antifranquistes entre els enllaços sindicals, i també d’alguns membres descontents de Falange, ajuden a explicar la convocatòria de vaga general el 12 de març de 1951, que va tenir un ampli seguiment a l’àrea de Barcelona i repercussions a diverses ciutats espanyoles. Entre les conseqüències d’aquesta vaga, es pot destacar una àmplia repressió, el relleu de nombroses autoritats polítiques a Barcelona, un canvi en les relacions entre Falange i el governador civil, i el qüestionament de la política econòmica autàrquica, amb la introducció de mesures liberalitzadores.