Història monàstica visigòtica: vells camins i noves direccions

Fa mig segle, les úniques evidències de la vida i les pràctiques monàstiques del regne visigòtic procedien de fonts literàries, encara que de mèrit molt desigual, tant pel valor dels seus continguts i la seva interpretació, com per la qualitat de les seves edicions. Durant les últimes dècades, aquesta darrera qüestió ha millorat, tot i que la manca d'una edició crítica adequada de la majoria de les regles monàstiques de l'època continua sent un punt feble. Després d'un inici lleugerament vacil·lant, causat per desacords sobre la cronologia, l'arqueologia ha començat a tenir un paper central a l'hora de descobrir i entendre els testimonis del monaquisme visigòtic. Les comparacions amb descobertes fetes en d’altres contextos geogràfics, que van des d'Egipte fins a les illes Hèbrides, poden millorar la comprensió de la seva escala i importància a la península Ibèrica en els segles postromans. Encara que queda molta feina per fer, però podem aventurar-nos a dir que el monaquisme hispànic era molt més extens i de caràcter més variat del que s'hauria cregut ara fa cinquanta anys. Per això és important accelerar l'edició i l'estudi de textos per seguir el ritme dels descobriments arqueològics, per entendre millor aquest aspecte important de la història del regne visigot.