Díalogo entre fe y cultura Conservación del patrimonio cultural, sus valores y nuestra responsabilidad

El text qüestiona la reducció del patrimoni cultural a un discurs merament material, suggerint que el seu significat més profund rau en la capacitat d’obrir els nostres ulls i cors a una dimensió més enllà del que és quotidià. El patrimoni cultural ens connecta amb el que hi ha al fons del nostre ésser, donant sentit a la vida i reconeixent que som «ferits per l’absolut». El poeta Joan Margarit veu una ferida com «un lloc per viure». En un temps dominat per tecnicismes, una “educació sentimental” sobre el patrimoni, com proposa l’historiador de l’art Tomaso Montanari, és necessària per redescobrir la nostra connexió amb llocs i coses. L’art i l’arquitectura, especialment el patrimoni religiós, poden actuar com a eines per fomentar un terreny comú, promovent activitats i programes comunitaris que «personifiquen » els edificis religiosos com a espais acollidors, sanadors i unificadors. El papa Francesc ha destacat recentment que la fe expressada a través del patrimoni s’ha de transformar en oració.